Las al jaç

Zweig, més que biografies, fa retrats que busquen l’essència dels personatges. Ara he llegit el seu text sobre Nietzsche, que és una mica efectista però té molta força. S’obre amb un “retrat de l’home” impressionant. Això sí que era un las al jaç! En transcric un fragment (versió lliure):

“El menjador modest d’una pensió de 6 francs per dia, en un hotel dels Alps o de la Ligúria. Hostes indiferents, sovint velles ocupades en xerrameques. La campana ha sonat tres cops per cridar la gent a taula. Sota el llindar passa, les espatlles enfonsades, una silueta incerta, lleugerament corba: com si sortís d’una caverna. Nietzsche, que és “sis setenes parts cec”, entra sempre insegur. Du un vestit ombriu, curosament raspallat; la cara és també ombrívola, amb els cabells embullats, bruns, ondulats. Ombrius també els ulls rere les ulleres gruixudes de malalt, exageradament bombades. Lentament i fins tímidament, s’acosta, amb un mutisme poc natural. Es nota que és un home que viu a l’ombra, fora de tota societat i de tota conversa, que tem qualsevol remor amb una ansietat gairebé neurastènica: educadament, amb una cortesia plena de distinció, saluda els altres i educadament, amb una amable indiferència, els altres saluden el professor alemany. Amb la precaució d’un miop, avança cap a la seva taula; amb la precaució d’un home d’estómac sensible, examina tots els plats, per comprovar, per exemple, que el te no sigui massa fort, que el menjar no sigui massa especiat, perquè qualsevol error en l’alimentació irrita els seus fràgils intestins i excita els seus nervis tremolosos durant jornades senceres. Ni un got de vi, ni un got de cervesa, res d’alcohol, cap cafè davant seu, cap cigarret després de menjar; res que estimuli o assossegui; només un àpat breu i magre, i una petita conversa cortesa, superficial, en veu baixa, amb un veí ocasional –parla com un home que n’ha perdut l’hàbit des de fa anys i que tem que hom li faci massa preguntes. Després torna a pujar a la petita habitació, estreta, pobra, fredament moblada, la taula plena d’una munió de fulls, notes, escrits i proves; però cap ornament, a penes un llibre i rarament una carta. Al racó, un modest bagul de fusta, la seva única propietat, amb les dues camises i el vestit de recanvi (a part d’això, només llibres i manuscrits). En un prestatge s’amunteguen ampolles, flascons i potingues: contra els mals de cap, que, durant hores, el tornen boig, contra els mals de ventre, els vòmits espasmòdics, el restrenyiment. I, sobretot, els terribles medicaments contra l’insomni –cloral i veronal. Un arsenal espantós de verins i drogues –l’únic socors que té en aquest silenci buit de l’habitació estrangera, on no troba altre repòs que un son artificial. (…)

“Un dia, de tant en tant, una visita, un estrany, algú que el ve a veure. Però la crosta ja endurida protegeix sòlidament el nucli sensible, encara àvid de contactes: el solitari respira alleujat quan l’estrany el deixa amb la seva solitud. Al cap de quinze anys, no li queda sociabilitat.

“La conversa fatiga, esgota, irrita aquell qui es devora a si mateix i que, no obstant, només té fam de si mateix. A vegades, molt breument, un petit raig de felicitat: es diu “música” –una representació de Carmen en un teatre dolent de Niça, algunes àries en un concert, una hora de piano.

“Durant quinze anys creix aquest abisme que és la vida de Nietzsche –que només ell coneix-, aquest pas penós per la foscor de les ciutats, per les habitacions tristament moblades de pensions humils, pels trens llardosos, mentre a fora, a la superfície del temps, ressona el clam de la bigarrada fira de les arts i les ciències. Només la fugida de Dostoievski, casi a la mateixa època, amb la mateixa pobresa i el mateix abandó, presenta aquesta freda i grisa llum d’espectre. En tots dos casos, l’obra del Tità amaga la figura del pobre Llàtzer que mor diàriament de la seva misèria i de les seves febleses, i que només el miracle salvador de la voluntat creativa tiba un cop i un altre del fons de la tomba. Durant quinze anys, Nietzsche emergeix així de la tomba de la seva habitació i torna a baixar, de dolor en dolor, d’àpat en àpat, de resurrecció en resurrecció.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!