Las al jaç

El 22 de febrer fa anys (22, em sembla) de la mort de Salvador Espriu. El dissabte que el van enterrar, a mitja tarda vaig agafar el cotxe, acompanyat d’un parell de germans, per anar cap a Sant Pol, on feien un concert del Festival de Jazz promogut per l’inoblidable Jordi Carrasco. Al jardí de casa, a Barcelona, hi havia una mimosa florida. Feia tant de goig que en vam arrencar una branca amb la idea de dur-la a la tomba del poeta, ja que, anant a Sant Pol, havíem de passar per Arenys.

Quan vam arribar a Arenys, hi havia un embull fenomenal de cotxes que ja tornaven de l’enterrament. Nosaltres vam enfilar el turó amb el nostre utilitari i vam arribar al cementiri just quan l’encarregat n’estava tancant les portes. Li vam pregar que ens deixés entrar un segon, només per deixar-hi la mimosa. Vam haver d’insistir però al final ens va deixar passar. Al cementiri no hi havia ni una ànima (valgui l’expressió). El silenci era absolut i ja s’havia fet gairebé fosc del tot. No teníem ni idea d’on era la tomba del poeta però vam pensar que, donat que l’havien enterrat feia pocs minuts amb l’assistència de milers de persones, segur que reconeixeríem la tomba d’una hora lluny, plena d’ofrenes. No va ser així. (CONTINUA…)

A les palpentes, vam passar i repassar pels passadissos de nínxols, i res. Quan ja estàvem a punt de deixar-ho córrer, un meu germà va veure una corona, única i solitària però de dimensions notables. Vam acostar-hi la flama d’un encenedor i vam llegir a la cinta: “El Ministerio de Cultura”. Vam posar al seu costat la nostra mimosa i vam sortir corrent, perquè l’encarregat feia estona que ens cridava, i ara ja amenaçava amb tancar-nos a dins.

Aquella nit, a Sant Pol, va tocar la Locomotora Negra. Com de costum, en Carrasco va fer una presentació sui gèneris, barrejant la glossa dels mèrits dels germans Gili amb un homenatge a l’Espriu i la informació de com anava el partit del Barça. El concert va ser memorable.

L’endemà diumenge, tot fent el vermut al Centre, l’estómac em va fer un bot quan vaig llegir a l’AVUI aquesta informació: “A l’enterrament de Salvador Espriu no es van admetre flors, per desig exprés del poeta. L’única institució que no va respectar aquesta voluntat va ser el Ministeri de Cultura, que hi va enviar una gran corona”.

Passats 22 anys, m’avinc a confessar que també hi va haver un modest ram de mimosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!