Las al jaç
El blog de Marcel Campà
Barrera
L?allunyament d?Heribert Barrera de la línia política fixada per la direcció d?ERC ve de lluny, i en els darrers temps s?ha anat accentuant. Després de l?experiència fallida del Govern tripartit, ell considerava que calia partir peres amb els socialistes. Els dies anteriors a les últimes eleccions catalanes, Barrera no amagava la seva intenció de no votar ERC, ja que no era partidari de fer Montilla president.
Fa unes setmanes, la decisió d?ERC de no recórrer la Llei de la dependència va indignar el vell dirigent republicà, que va comentar a persones pròximes la seva voluntat de deixar el partit. Això va arribar a oïdes dels dirigents d?ERC, que van enviar una delegació a visitar Barrera i a informar-lo que se li prepara un homenatge institucional amb motiu del seu 90è aniversari. (CONTINUA…)
Amb l?article que va publicar a l?AVUI dissabte passat, on carrega fort contra la línia política d?ERC, Barrera demostra que no el va impressionar la informació sobre l?homenatge. Discrepo d?algunes parts de l?article (per exemple, l?anomenada ?despolitització de la llengua?, que ell critica, em sembla la millor estratègia per a estendre l?ús del català). Però estic d?acord amb què ERC ha primat massa la relació amb el PSC i ha trencat massa els ponts amb CiU. Si, per exemple, a l?hora de decidir si es recorre la Llei de la dependència, no es fa servir la majoria parlamentària CIU/ERC, vol dir que aquesta majoria no té cap utilitat; que no fa cap contrapès a l?hegemonia aclaparadora dels socialistes.
Vuit mesos després de la promulgació de l?Estatut i quatre mesos després d?investir Montilla, oferir la presidència a Mas si convoca un referèndum d?autodeterminació és una xarlotada que no fa sinó aprofundir les ferides. Barrera ha comès errors al llarg de la seva vida política, però sempre ha procurat no fer el ridícul.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ben segur que en Barrera siga una persona admirable, tanmateix, em sembla, que la Catalunya que va deixar en eixir vers l’exili en els anys ’30 no té res a veure en la que s’hi trobà en tornar als ’70. Ni tan sols aquelles medecines poden ser la recepta amb que redreçar la situació actual. És una mica el amteix que li pasà a Voltaire en tornar de Ginebra a París, poc a bans de morir. No entenia gairebé res del que estava succeint. No entenia res de l’Enciclopèdia, ni els seus promotors, ni la societat en què es trobà, etc. Per a acabar combregant amb l’església, que tant hi havia combatit en la joventut. I tan poc n’havia evolucionat.
Cordialment.