Marc Colell i Teixidó

Aprofitant les vacances universitàries de Pasqua, que en aquest racó d’Occitània on visc es fan gruar mandroses fins a les acaballes d’abril, he passat uns quants dies a València. Una visita que, com sempre, m’ha refermat en la idea que els principatins, potser perquè no tenim un poder polític autòcton tan ferotgement bel·ligerant als nostres interessos com al País Valencià, encara ens resten moltes coses per aprendre del sud.

Aquests dies València bullia d’iniciatives pensades per commemorar la desfeta (o millor dit, l’inici de la resistència) del 25 d’Abril: conferència a l’Octubre per celebrar els 50 anys de Nosaltres, els valencians de Fuster, taula rodona al Micalet, organitzada per les Joventuts de Compromís, per analitzar l’abast del moviment estudiantil de la primavera valenciana, manifestació i concert d’Acció Cultural com a colofó de la Diada…

Tanmateix, si haig de triar un dels moments viscuts aquesta setmana, em quedo amb el concert que Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor van oferir dijous a l’Aula Magna de la Facultat de Medicina de la Universitat de València, de la mà del Bloc d’Estudiants Agermanats. El recital, que s’emmarcava evidentment en els actes commemoratius de la diada valenciana, tenia un voluntat de passat i de futur: de passat, per reforçar la sempre feble memòria històrica que ens explica qui som i, de futur, per demostrar que, lluny d’exercicis romàntics estèrils, la reivindicació de la història no té sentit si no és per explicar-nos el present com a pas previ per provar de transformar-lo.

Feia patxoca observar l’Aula Magna plena com un ou de jovent amb ganes de fer gatzara i de sacsejar consciències. Els tres cantautors, amb la contundència del cant i la clarividència de les lletres, van electritzar tot d’una l’ambient i connectaren de seguida amb el públic. La interpretació d’Alabajos no em sorprengué gaire perquè tinc la sort de conèixer-lo i d’haver-lo seguit de la vora. Pau és verb i compromís, la cançó al servei de la col·lectivitat. Per contra, era la primera vegada que veia Freixas en directe (malgrat haver-lo anat seguint) i de Valor no en sabia gaire res. Tot i que me n’hauria d’avergonyir, suposo que és el peatge que cal pagar per tenir un país culturalment tan poc articulat. Del penedesenc en destacaria la força de la paraula i, per què no, la bellesa vellutada de la dicció, i del de Cocentaina me’n van colpir la prestància i la discreció: calidesa de la veu, espurneig en l’expressivitat, subtilitat de les lletres. Sí, perquè si Valor té alguna virtut és la passar gairebé desapercebut fins a topar-hi cara a cara.    

L’estructura del concert fou la clàssica: per ordre estricte els tres cantautors van anar desgranant, un a un, part del seu repertori. Només al final, davant la demanda de la gent, i per culminar aquesta estranya comunió que es produeix quan les coses es fan bé entre l’escena i el públic, ens van brindar la interpretació conjunta de dos temes que han esdevingut clàssics: L’estaca, de Lluís Llach, i Al vent, de Raimon. Precisament Raimon explica que la gènesi d’una cançó com ara Diguem no és la primera frase de L’homme révolté d’Albert Camus: «l’homme révolté est celui qui sait dire non» («l’home revoltat és el qui ha sap dir que no»). I dijous al vespre el públic corejà una pila de cançons per dir no al menyspreu del Govern valencià a la llengua i a la cultura que compartim, a un mercat laboral que tanca la porta al nas als nous llicenciats i a l’apujada indiscriminada de les taxes universitàries a partir del curs vinent.

El matí d’aquell dia havíem visitat, acompanyats del mateix Alabajos i de Meritxell Peris, una altra bona amiga de Torrent, el barri del Cabanyal, on ens mostraren com la desídia (i la mala fe) de Rita Barberà està deixant esllanguir-se un barri situat a tocar de la platja, amb un patrimoni arquitectònic i humà remarcables. I tot per la tossuderia de perllongar l’avinguda Blasco Ibáñez fins al mar, en un desig fosc d’especulació immobiliària. La visita va acabar en una taverna d’Alboraia, enmig de l’Horta, on vam compartir taula per dinar amb els amfitrions i Cesk Freixas i Andreu Valor. I és que en el fons el país és això: paisatge físic i humà.

Cada cop que hi vaig en torno amb el mateix convenciment: n’hem d’aprendre tantes coses, de València…