Marc Colell i Teixidó

La Segona Guerra Mundial s’ha simplificat massa vegades fins a reduir-la a la lluita entre els alemanys, diguem-ne els malvats, i les forces aliades, és a dir, els bons. És la visió històrica del blanc o negre. De poc serviria ara, a tall de justificació, repetir les atrocitats perpetrades pel totalitarisme hitlerià. Malauradament són conegudes per tothom. El que pocs cops es recorda és que dins de la mateixa Alemanya, i entre les classes populars, hi hagué nuclis reduïts d’opositors al règim nacionalsocialista que s’enfrontaren a la maquinària nazi i molt d’ells ho pagaren amb la vida. Precisament és això el que relata Hans Fallada (1893-1947) a la magnífica novel·la Sol a Berlín, publicada per Edicions de 1984 i que ja ha ultrapassat la tercera edició.

Tal com s’explica a la contracoberta del llibre, Fallada escrigué aquest text, un patracol de quasi set-centes planes, en només vint-i-quatre dies i ho féu a partir del material trobat als arxius de la Gestapo sobre les activitats d’oposició al règim dels Quangel, un matrimoni de mitjana edat de Berlín. Tot i que, a primer cop d’ull, el gruix de l’obra pot fer que els lectors més mandrosos se’n desdiguin, la lectura resulta molt passadora, sobretot gràcies a l’excel·lent versió catalana que n’ha fet el traductor Ramon Monton. La llengua de Monton fa venir salivera i encomana les ganes d’anar cruspint-se pàgines a balquena.

Otto i Anna Quangel són una parella de treballadors berlinesos sense història, tots dos amb càrrecs al servei del partit, que pateixen el sotrac de la pèrdua del seu únic fill al front. Aquesta patacada els afligeix de tal manera que decideixen expiar aquesta mort inútil redactant postals anònimes en les quals denuncien l’autoritarisme, l’abús de poder i les mentides del règim de Hitler. Aquestes postals, escrites clandestinament, són dipositades al peu de la porta o als ampits de la finestra de zones concorregudes per passavolants, en la major part dels casos consultoris mèdics o bufets d’advocats. L’esperança d’Otto és que els seus conciutadans, un cop llegida la missiva, divulguin d’amagat la informació i que el descontentament, i la revolta, s’encomani entre les capes mitjanes de la població. Conscients del perill que els amenaça, actuen amb la màxima cautela i durant dos anys duen la Gestapo de corcoll, la qual, impotent, veu com l’autor (perquè la policia secreta està convençuda que actua sol) se’ls fa escàpol. Malgrat el risc, Otto continua repartint cartes, convençut que el missatge correrà com la pólvora. El que ignora és que la gent, aterrida pels mètodes repressius del sistema, viu amb l’ai al cor i lliura, una a una, les postals a les autoritats. Cada cop el cercle s’estreny més i qualsevol relliscada del matrimoni pot esdevenir fatal. Fins al dia que una de les postals cau del senatxo d’Otto i el delata. Otto i Anna, després de sofrir interrogatoris esborronadors, són condemnats a la pena capital i ajusticiats.

La funció de tota novel·la, incloent-hi la novel·la històrica, no és refer exhaustivament el passat, d’això ja se n’encarreguen els historiadors, sinó donar veu als éssers anònims que la història oficial ha bandejat. I el relat de Fallada segueix aquesta pauta a la perfecció. Els Quangel són la veu de la classe modesta, en aquest cas la berlinesa, que al capdavall és la que pateix més els estralls de qualsevol forma de totalitarisme, car és la carn de canó que l’oligarquia dirigent envia a les trinxeres i la mà d’obra barata que sua la cansalada a les fàbriques rònegues de les indústries de guerra. El mateix Otto Quangel fa d’encarregat en un taller de fusteria que acaba fabricant taüts per poder enterrar-hi els soldats caiguts al front. La seva funció és supervisar la feina dels companys, això és, controlar-ne el rendiment i denunciar qualsevol dissidència. Aquest petit detall serveix per demostrar fins a quin punt els treballadors alemanys van haver de traginar a l’esquena el règim nazi. Aquesta càrrega fou doble: al front, sacrificant-hi la vida, i a la rereguarda, a les fàbriques, deixant-hi la carcanada. I el gest de l’escriptor alemany, explicant-nos-en la història pretén restituir aquest oblit.

Enllestida la lectura, el llegidor es formula la pregunta següent: no obstant perdre-hi la vida, el sacrifici del matrimoni Quangel és debades? Em penso que no. Primerament, perquè Otto i Anna assumeixen la mort com un acte de rebel·lia i alliberament, atès que no fer-ho implicaria mantenir un actitud de complicitat amb els horrors que flagel·laven l’Alemanya de l’època. I, en segon lloc, perquè és una manera de plantar cara a aquesta imposició del mal que s’escampa per tota la societat alemanya. Un dels moments més colpidors del relat és quan Trudel, la seva jove, implorant amb la mirada, pregunta a Anna: «vols dir que Déu existeix, mare?». La seva sogra li respon que en té tota la certesa. És una manera de dir-li que el mal comença a mostrar signes de flaquesa (de fet, elles hi han resistit perquè no s’han tornat malvades) i que a alguns còmplices del terror, com ara el comissari que se suïcida o el metge que atén els condemnats a mort, els comença a mortificar l’angoixa moral de saber que estan participant en uns crims atroços. De mica en mica, doncs, els botxins passen a ésser víctimes dels propis actes i el que havia començat com una oposició individual està aconseguint erosionar el règim. Alguns dels personatges que encarnen aquesta resistència silenciosa, i una fermesa moral indestructible, són el pastor Lorenz i el músic Reichhardt.

Deixant de banda l’argument i la intenció de l’autor, el que em penso que fa encara més interessant el llibre no és tant l’anàlisi psicològica dels personatges, que de vegades sembla que carreguin amb el destí predeterminat d’una tragèdia grega, sinó la dels mecanismes psicològics de repressió de l’Alemanya nazi. Ho esmento perquè en alguns passatges de la història, en els més crus en què es mostren els topants interns de la dictadura, el lector té la impressió que s’hi ofega. I aquesta sensació d’ofec la té quan veu com l’engranatge totalitari empra la por per neutralitzar qualsevol intent de dissidència i, si això fracassa, recorre a la violència com a mètode dissuasori. En aquesta mena d’embut, reforçat pel nepotisme de les classes dirigents i els membres del partit, el ciutadà del carrer se sent cada vegada més atrapat.

Tanmateix, si bé el final del matrimoni Quangel és tràgic, l’autor deixa una escletxa oberta a l’optimisme quan mostra l’actitud dels personatges més joves per encarar la vida i que poca cosa té a veure amb la resignació acrítica amb què els més grans han abraçat el discurs nacionalsocialista. Un indici, que en el punt en què s’atura la novel·la el final històric del malson no és gaire llunyà.

En un context difícil com l’actual, la lectura d’aquesta obra paga molt la pena. En particular, perquè ens recorda que les conquestes socials que ara el poder financer es permet qüestionar a Europa foren implantades per les potències guanyadores amb el propòsit d’impedir que les desigualtats tornessin a atiar conflictes bèl·lics tan bèsties com els del 1936-39 i el 1939-45. Més d’un faria bé de prendre’n nota.