EL FIL D'ARIADNA

L’udol, lament de plor en la Terra malalta,
ressona en solitud damunt la neu. Blanca
i trista, la lluna, amaga la mirada:
no resisteix el crit, que en la vall fa tornada.

Un nus té al coll la lluna, allà, perduda i clara.
Entre els seus dits de llum, tem contemplar la plana.
L’udol, que trenca el pit, li retruny a l’entranya,
desprès d’aquell cop sec, que en la vall fa tornada.

Tot retorna en la vall. L’udol, el cop, l’oratge.
Només la tova neu silencia ses passes.
Camina, s’arrossega, desmenjat, sol, salvatge.
Té uns ulls ardents de foc que, astorats, arrabassen.

Quan la lluna s’esmuny, amb la lluïssor de l’alba,
el bosc ple canta un so, de la terra a les branques.
Una veu suau i tendre, la cançó que amanyaga:
no ploris més, bon llop, que el dolor fa tornada.