EL FIL D'ARIADNA

No podia deixar passar l’efemèride, evidentment. Avui m’he decidit a fer un petit comentari sobre Joan Maragall.
150 anys del seu naixement. I el 2011, 100 de la seva mort.
Les dates vitals del poeta sempre es poden commemorar alhora.   

Quan estudiava a la UB els  cursos de doctorat, vaig tenir una assignatura monogràfica intitulada Rellegir Maragall. La professora, Glòria Casals, és una de les màximes especialistes en la figura del poeta. Les classes van resultar magnífiques, com totes les seves. I, a banda, ens va fer pencar de valent. El resultat fou que els seus alumnes (un reduït grup molt ben avingut) vam aprendre molt.  
A banda dels variats exercicis setmanals, la Glòria ens va encarregar un extens treball  final, sempre partint de la idea que hom pretenia fer una relectura de la figura i l’obra de Maragall: intentar una visió actualitzada i aprofundida que defugís els tòpics i les idees preconcebudes, el munt d’informació esbiaixada que sobre Maragall s’havia anat escampant al llarg del temps.
En el meu cas, em vaig enfrontar amb una tasca no gaire senzilla. Analitzar en profunditat un número especial de la revista Destino, que es publicà el mes de març de l’any 1960 amb motiu del centenari del naixement de Maragall i del quasi cinquantenari del seu traspàs.
Ara, el 2010, quan vivim la nova commemoració dels fets, esdevé impossible no evocar aquella feina. Processar tanta informació no em va resultar fàcil, però vaig crear una mena de ficció interna que, com el fil d’Ariadna que dóna títol a aquest bloc, va anar desenrotllant la troca dels eixos principals que la revista tractava.  
El resultat va ser bo, diria que molt bo. I per això ara no puc evitar una certa nostàlgia. La nostàlgia de recordar la felicitat de l’esforç (vaig treballar-hi molts dies) i de la recompensa. Evidentment, no em refereixo a la nota, sinó a allò que aprengué per sempre. 
In memoriam. Us copio el fragment amb el qual vaig cloure el treball, titulat 100 anys del naixement d’un poeta: 

La nostra gran pregunta la formulem ara, tenyida de la mateixa incertesa que ja Vicens Vives destil·lava l’any del centenari. Perquè ens preguntem: ¿s’ha fet, avui, en els inicis del 2005, aquesta revisió de Maragall? ¿Existeix ja aquell poeta nostre tal com volíem que fos quan l’anomenàvem així? Tal vegada en cercles reduïts, intel·lectuals, acadèmics, podríem respondre que sí, almenys en part. Però no volem caure, ara que cloem la feina, en la contradicció. Hem defensat que era millor deixar les preguntes per tancar i així ho farem. Qui sap si el 2010 ens oferirà noves respostes, o el que seria encara més interessant, nous interrogants. Significaria que Joan Maragall continua tan viu com sempre.   

Només un mots finals per acabar les conclusions. Endinsar-nos en el número 1179 de la revista Destino, de 12 de març de 1960, ha estat una tasca lenta i alhora engrescadora, més costosa que no semblava en un principi. Hom li ha dedicat hores i esforç. No sabem si hem reeixit, però estem segurs, això sí, que ha pagat la pena. Perquè, bàsicament, hem rellegit Maragall. I, com era inevitable, el poeta, el nostre poeta, ens ha tornat a enamorar.              

Anna M. Villalonga (2005)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!