Homilies d'Arinyó

Un petit homenatge a la meua germana Pepa, que avui estrena obra com a directora i actriu a la vegada. Molta sort.
  El passatge pertany al meu llibre COM LA FLOR BLANCA, d’Edicions BROMERA.
  
  

MALA LLUNA

 

 

Operar-se de les angines era una cosa d’aquelles que, dins del mal, tenia els seus avantatges. Deixant de banda que et converties en el tema de conversa del dia entre familiars, amics i coneguts, tenies el benifet que estaves una setmana o dues sense anar a escola. Els mateixos dies més o menys que et calia seguir una dieta exclusiva de gelats! Aquesta era la benigna teoria, perquè el dia que Sandokan ens va explicar amb pèls i senyals la pràctica… La sensació de buit absolut que senties en el moment que el metge estirava contundentment i t’extirpava les amígdales… Això sense comptar l’angunia que paties durant tot el temps que t’estava furgant la gola amb les pinces metàl·liques amunt i avall. Tot plegat, doncs, no era tan idíl·lic com ens havíem figurat.

            L’aurèola definitiva, sens dubte, era trencar-te un braç. Aquest incident sí que era determinant de prestigi i t’adornava amb unes qualitats excelses: valentia, ardidesa, força, temeritat. En una paraula: glamur. Ens miràvem el guix dels afectats i ens queia la bava. Al lesionat li guardàvem un respecte gairebé religiós. Déu sap què hauríem donat per poder estar en la seua pell!

            En la meua colla el rècord indiscutible el duia Bajoca, amb tres trencaments: dues vegades el braç esquerre i una el dret. Això només ja li donava el lideratge en el grup, si bé es tractava d’un lideratge interí, exercit solament durant l’absència del cap absolut: Miquel de l’Hostal. Aquest se l’havia trencat una sola vegada, però sempre que féiem les proves de comandament en revalidava el títol sobrat. Les havíem d’efectuar en els períodes de vacances escolars, ja que ell havia quedat orfe de pare feia uns anys i estava internat a València en companyia del seu germà Rafel, dos anys més gran. La prova consistia en una baralla en què no valia a pegar colps de puny ni esgarrapar, mossegar o estirar els cabells. Tampoc no s’havia de fer plorar o humiliar el contrincant, ja que això hauria dit molt poc en favor del vencedor.

            Per entendre’ns: Miquel, a més que era esquerrà, circumstància que encara ens el feia veure més important, era l’únic de la colla capaç d’enfrontar-se amb unes mínimes garanties d’èxit a qualsevol altre xic que habitara pels barris de la falda de la muntanya. Tots els altres érem massa tendres i delicats per afrontar una tasca de tan alt risc. Fins i tot el Bajoca i les seues múltiples fractures.

            Efectuats aquests aclariments, confie que ningú no se sobtarà si ara declare que un dels meus objectius primordials era, justament, trencar-me un braç. Només així podria passar a militar en les files dels valerosos, dels agosarats. Però no hi havia sort, no ho aconseguia de cap manera. La volta que en vaig estar més a prop va ser un migdia que fèiem alpinisme en la Muntanyeta, pujolet de dos metres d’alçària que enfrontava la fatxada d’una casa de cites de molt de renom abans de la guerra. Del bac que vaig pegar se’m va tòrcer un poquiu el canell dret. Llavors me’n vaig anar a casa subjectant-me’l i li vaig dir a ma mare que m’havia trencat el braç. Ella me’l va mirar bé, me’l palpà i em va dir que sí, que ara li feien el mànec. Però com que jo no callava me’l va embenar.

            A la vesprada, a més que no vaig impressionar ningú, encara vaig ser motiu de burla. I tot perquè la improvisada infermera m’havia subjectat la bena amb un imperdible, fet que segons el codi particular dels meus companys de classe vorejava la mariconeria. L’únic que sí que vaig enganyar va ser don Pancho, a qui vaig dir que m’era impossible del tot escriure i em deixà en pau durant tota la classe.

            Amb un cacau mental així, es comprendrà que no donara massa importància al fet que una vesprada, quan vaig arribar a la botiga, les cosidores em digueren que la meua germana s’havia trencat una cama. Havia sigut en el pati de l’escola, on havia xafat un palet de xupa-xup, s’havia esvarat i havia caigut en mala postura. Als cinc minuts ni me’n recordava. I paraula que no era per malícia o falta de consideració. Al contrari, vaig pensar que, malgrat tenir només tres anys, ja m’havia passat la mà per la cara en aquest tema. No debades jo, que en tenia el triple, continuava tan intacte com el primer dia.

            A la nit, però, alhora que vaig comprendre per primera vegada que el món dels adults i el dels infants són incompatibles per definició, vaig obrir els ulls. Tot va ser posar mon pare els peus a la porteria de la finca i jo, del segon pis estant, vaig començar a sentir els seus renecs. I el pitjor del cas era que les invectives més malignes les proferia contra mi, que tot era pensar què devia haver fet malament i no hi queia. A marxes forçades, doncs, se’m va fer la llum i en pocs segons vaig capir la importància d’una fractura en un xiquet de poca edat. I tan bon punt van aplegar dalt i ell deixà la meua germaneta al llit, vaig descobrir quin havia sigut el meu erro: connectar la televisió en la botiga, com si allí no haguera passat res, i damunt permetre que s’omplira de xiquets que volien veure-la.

            Els crits no me’ls va pegar a mi directament, sinó que es queixava a ma mare de la meua inconsciència i manca de trellat. Un cabreig tan gran no li l’havia vist mai.

            A més a més, a la meua germana se li va soldar malament l’os dues vegades i li van haver de traure el guix, tornar-li a manipular la cama i immobilitzar-li-la de nou en cada ocasió. La tensió i la mala lluna es van apoderar de casa durant uns dies.

PD. De menut no ho vaig aconseguir, però en els últims 50 dies m’han enguixat dues vegades. El braç esquerre i el peu dret. Amb una mica de constància encara em convertiré en el més intrèpid de la colla! O com deia aquell: amb paciència i saliva li ho fa un elefant a una formiga.