Novel·lar la infantesa

Al voltant de les novel·les que parlen del paradís perdut de la infantesa.

LES NITS PERFUMADES va ser Premi Sant Joan l’any 1988.

NOVEL·LAR LA INFANTESA

 

Malgrat que en tota mena de literatura de creació, per fantàstica que siga, hi ha “petjades vivencials” de l’autor, està molt clar que en narrativa eròtica, per exemple, aquests autors no són protagonistes al 100% de les aventures que expliquen als seus llibres; i no és perquè la majoria d’ells no ho desitjarien vehementment, a fe! De la mateixa manera, tothom té ben clar que no es pot encolomar tampoc als novel·listes de gènere negre les barrabassades criminals que es perpetren als seus textos. Ara bé, qualsevol lector, així de començar a llegir un llibre de records d’infantesa, ja conclou que escriptor i nen-personatge són una sola i mateixa persona. I ves per on sol encertar-hi.

            L’ús de la primera persona, doncs, a més de simptomàtic, és gairebé obligatori en aquests relats. això no obstant, i per citar dues obres catalanes relativament recents, veiem que en El barri de la Lluna, de Mercè Company, i La casa gran, de M. Mercè Roca, aquesta “regla” queda transgredida. al meu entendre, això fa que les novel·les perden molt de la seua fiabilitat, passeu-me el mot; o provem a dir-li força si no, o contingut emocional; tant és. En el cas de l’escriptora de Girona, el fet queda compensat per la sinceritat i l’efectivitat de la seua prosa; perquè s’implica en la història i te n’aconsegueix transmetre la vibració. Pel que fa a la barcelonina, acaba d’ensorrar-li un text no gaire reeixit en cap aspecte.

            Algunes novel·les de records d’infantesa comencen amb una justificació de l’autor de per què l’ha escrita. Vegem la de Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas: <>.

            A continuació sol venir el primer record. Des del meu punt de vista, el de La llengua salvada, d’Elias Canetti, encara no ha estat superat. La mainadera de l’infant Elias festejava d’amagat amb un xicot que li estirava la llengua al nen i feia com si es desposra a tallar-li-la amb la seua navalla. És clar, el convidava a no revelar les activitats grapejadores de la parella que poguera veure-hi. I l’autor, ja adult, intenta explicar-nos l’escena des d’uns ulls de nen. Llavors la innocència del xiquet de dos anys, que sí que intuïa un doll impetuós de sang que ho enrogiria tot, però que no capia de cap de les maneres el terrible dramatisme que la mutilació en potència implicava, és la que campa com a senyora i majora en el capítol.

            Com en qualsevol altre gènere novel·lístic, ens trobem ara i adés amb una infinitat d’elements que es repeteixen. I això perquè la infantesa de cadascú és única, personal i intransferible, òbviament, però participa alhora d’uns determinants comuns, que no es poden esquivar així com així. Insistint en aquest punt de les coincidències, es pot afirmar fins i tot que és igual que l’escriptor siga rus que americà, pobre o ric, home o dona, contemporani o de fa cent anys… Hi ha una sèrie de circumstàncies que s’hi repetiran inevitablement. Com és ara, la gran majoria dels seus autors es reconeixen en el text com a xiquets més aviat solitaris, apassionats per la lectura i molt reservats, circumstància que els convertirà en força casos en receptors de moltes confidències; confidències que els han servit a la llarga com a material narratiu. Més coincidències: gairebé tots els autors es consideren “honrats” i, si mai havien comés alguna dolenteria infantil, ara no tenen cap inconvenient a confessar-la. També es repeteix molt el fet que un minyó pot ser la persona més feliç del món amb ben poca cosa: una llaminadura, eixint a passejar amb els seus pares, o fins i tot col·leccionant tresors d’un valor més que dubtós, com taps de botella, bales de fang…

            En els llibres de records d’infantesa tots els sentits corporals participen plenament de l’evocació. així, és realment increïble copsar com una olor determinada ens pot fer reviure passatges sencers del nostre passat. O el famós tast d’un melindro!

            A l’igual que en les rondalles, en aquest tipus de narrativa hi ha un nexe comú que agermana totes les obres que hi tracten. Aquest nexe no és res més que una “mancança”. Deixant de banda que la primera mancança és precisament aquell món de la infantesa de cadascú, que ja no existeix, de seguida ens adonarem que la gran majoria d’autors que han abordat el tema han sofert un gran sotrac en aquella època de la seua vida: pèrdua del pare, de la mare, ruïna econòmica, exili, nacionalitat/llengua oprimida, religió minoritària… És força significatiu així mateix que, malgrat que molts escriptors d’aquests ironitzen sovint sobre la seua família, en el fons sura sempre, d’una manera ostensible, un cert sentiment de clan, de saga: no se sol renegar mai del tot dels parents; així com tampoc dels orígens ni de la comunitat en què viu el xiquet. És més, hi ha sempre l’intent desesperat de fixar la memòria en algun lloc determinat, per malament que ho hagen pogut passar allí. El passat de cadascú, per tenebrós que siga, ha existit i per tant cal assumir-lo.

            A nivell anecdòtic no em puc estar d’assenyalar el contrast sexual tan gran que trobem en aquestes novel·les, segons que l’infant s’haja criat en un ambient rural o urbà. En el primer cas és massa: el qui més i el qui menys s’ho ha fet amb cabretes, gallines, someres… Amb arbres, fins i tot; parle d’El pa de cada dia. I hi ha, a més, el vici solitari; vegens si no el petit Gavino Ledda, autor i protagonista de Padre padrone, que ens relata que als seus cinc o sis anys hi havia dia que s’arribava a fer fins a trenta palletes! Els noiets urbans, per contra… Porca misèria. En El nen de la plaça Ballot, per exemple, no n’hi ha ni rastre, de “pecat carnal”, i això que el seu autor ens conta la vida fins als setze anys, crec recordar. Com a molt ens trobem algun xiquet d’aquests jugant a metges i infermeres amb la germaneta d’algun amic seu, com és ara el cas de Dies d’ira a l’illa.

            Encara que puga semblar el contrari, les criatures tenen sempre les antenes parades i per això capten totes les anormalitats que es produeixen al món dels grans. D’ací que aquests llibres vinguen plagats de personatges ben pintorescos: borratxos, rodamons, captaires, desemparats, infeliços, folls, maniàtics… També se’ns relataran algunes anècdotes que fan bona la dita que assenyala que la realitat supera tot sovint la ficció.

            Naturalment aquests xiquets encara no han llegit Marx, però de seguida s’adonen de l’existència de les classes socials. I encara de les subclasses: el seu univers n’és una. Una subclasse social que no té cap dret, ja que tots pertanyen als grans. Els petits el que han de fer és callar i obeir; i encara parar l’altra galta quan han rebut en una, si no volen que la cosa empitjore. En aquest punt només cal veure La senda del perdedor, de Bukowski, i La meva infantesa, de Màxim Gorki.

            Podríem parlar encara de casos de crueltat infantil, i de solidaritat en la primera joventut, o de les altes dosis de picaresca que sol amarar aquestes obres, però seria estendre’ns massa. Sí que vull assenyalar, en canvi, que a pesar que el món avança en molts aspectes, la ignorància continua inlaterable, si no augmentada i tot, per allà on mires. així, a les novel·les que tractem no és que plane sempre una certa malfiança contra els avanços teconològics, sinó que els remeis curatoris, els saludadors, les supersticions, les quimeres i els sortilegis hi ocupen lloc d’honor. Si fa no fa com avui dia, que els endevinaires, quiromàntics, gurus, mèdiums, astròlegs, directors de TVV i polítics professionals es rifen de la ciutadania que fa feredat.

            No vull acabar aquestes notes sense remarcar que el fet de novel·lar la infantesa no és únicament una pràctica mentalment molt higiènica per a l’autor –i per a la història de la literatura, de retruc-, sinó que també és molt interessant per al lector, ja que en llegir aquests llibres reviu la seua pròpia infantesa, torna a habitar un món que vegetava en el regne de l’oblit.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *