La lluna en un cove

Com vaig insinuar en l´anterior post, la meva àvia va morir l´onze d´octubre passat amb 87 anys. Algú diria que ja és una edat, i és cert, però com que estava perfectament ens va agafar a tots molt de sorpresa. Senzillament va anar a dormir al llit perquè tenia una mica de mal de panxa, com li passava moltes vegades ja que era molt delicada amb tot el que menjava, i ja no es va despertar.

No m´agradaria ara fer una muntanya de tot això, ni escriure un "rotllo" sobre la mort ( potser un altre dia … ) però si dir a la gent que tingui encara avis i que tingui la sort com jo que visquin tant com la meva Iaia Paquita, que no ho desaprofiti, que els escolti, que els estimi, que no cregui que són uns pesats que expliquen mil vegades la mateixa història … sovint gent d´aquesta edat han passat la guerra i han viscut fets increïbles que els han marcat tant que els és impossible esborrar, i molt menys quan et fas gran i sembla que els records són l únic que et queda, a part de la família que tens al voltant. Jo la vaig sentir moltes vegades l´història de la meva àvia, algun dia la resumiré i l´explicaré, i tot i així hi ha coses que encara no sabem, cada cop l´explicava diferent i en descobries algun bocí nou que encara no ens havia dit. Ara només ens queden objectes i papers diversos, que esperem poder guardar amb tot el carinyo i potser ells ens explicaran el troç d´història mai contada.

Aquest és el poema que li vaig dedicar, és el document que hi ha adjunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!