Existeix a tots els països, al menys d’àmbit Europeu, un ús improcedent i abusiu de la paraula “Cultura”, i ningú s’ha aturat a reflexionar sobre aquest tema. Per una altra banda, no he trobat en cap mitjà de comunicació cap comentari d’entesos en lingüística, i per tant en semàntica, o en filosofia del llenguatge, que se li hagi acudit plantejar-se el tema de la qüestió que vaig a exposar. A qualsevol cosa la defineixen com a “Cultura” o de manifestacions culturals.
Vegem ara l’etimologia del mot “Cultura”: Aquesta paraula ve del llatí clàssic, que significava Cultura, Agricultura i Cultiu. L’adjectiu “ Cultus” equival a “cultivat” “acurat” “esmentat”. Una persona culta en el seu sentit estricte, és una persona cultivada espiritualment, o intel·lectualment. És una persona acurada amb la seva educació o millor dir amb la seva instrucció; és una persona amb coneixements. Així tenim un cas concret i que és d’actualitat. Se sent a dir a grups humans, de diferents ètnies que, desplaçats del seu país d’origen diuen : “Volem conservar la nostra cultura ancestral”. Si analitzem aquesta expressió amb calma veurem que seria més adequat dir: “volem conservar la nostra manera d’ésser, les nostres costums, les nostres creences, la nostra manera d’entendre la vida”.
Aquest terme “Cultura” és un calaix de sastre on hi caben les coses mes inversemblants. Ara posem uns quants exemples: A mi m’horroritza veure com en diuen manifestacions culturals, d’un espectacle d’aquests macroconcerts, de musica amb un soroll rítmic, amb uns actors vestits estrafolaris, amb samarretes, plens de tatuatges i de pearcings per tot arreu de la seva anatomia, amb alarits i un llenguatge incomprensible. I tot això amb una multitud d’espectadors embogits amb els braços enlaire hores i hores, sota l’efecte de l’alcohol o de les drogues. Recordo ja fa molts anys haver vist per les parets de locals o carrers uns pòsters anunciant un espectacle d’aquesta mena, amb un escrit que deia: “Amb el suport del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya”. És una vergonya que d’això en diguin manifestacions culturals. Expressions com aquestes em fan pensar, que el que se’n diu veritablement cultura, i el sentit comú ja no en queda a cap nivell de la societat, i encara menys a les institucions que haurien de vetllar per la conservació de la cultura a tots els nivells de la ciutadania.
Ara hi ha la discussió a nivell estatal, sobre les curses de braus, de manera que ho estan polititzant. Polítics espanyols des de Madrid han dit que les curses de braus es una manifestació pròpia de la cultura espanyola. Jo no em vull ficar si s’han de prohibir o no, com han decidit la Generalitat de Catalunya. Ara bé, el que no es pot consentir és que d’això, d’un espectacle salvatge en diguin cultura; i aquí anem a parar al concepte equívoc que hom té de la paraula cultura.
Si reflexionem una mica, i encara que més d’un se senti ofès, la cultura estricta no existeix (llevat de honestes excepcions), a cap estrat de l’escala social. Si em demanen que no sigui tan taxatiu amb el concepte de Cultura diré que la cultura te una existència, però virtual. Amb gran sorpresa per més d’un ciutadà diré que només es pot trobar en un reduït nombre d’intel·lectuals purs, i dic purs perquè la possessió d’estudis superiors, no va acompanyat de ser una persona culta, ni intel·lectual. El que hi ha amb grans honors, son grans tècnics, grans especialistes, molt respectables, per la seva contribució a l’avenç utilitari per la humanitat, però que només coneixen el seu camp d’actuació. Així algunes persones del món de les lletres s’espantes quan els hi presentes una senzilla fórmula matemàtica o de química i quan els hi parles de temes de física moderna, de la Relativitat, de les partícules subatòmiques, de la Teoria Quàntica, de l’origen de la matèria orgànica, de bioquímica i d’altres branques, de ciències pures. I el mateix passa amb alguns de la branca de les ciències que no entenen cap tema humanístic i no saben interpretar el sentit de la lectura amb fons filosòfic, ni se’ls hi poden comentar temes de lingüística. Aquests comentaris van dedicats als que presumeixen de savis i als universitaris que només coneixen el seu camp de dedicació i ignoren completament la realitat d’aquest univers on vivim.
El gremi on és més acusada la incultura és el dels polítics. A tots els nivells tan a nivell municipal, regional com estatal. Doncs s’ha de tenir en compte, que aquell que no es veu amb cor de crear-se una posició a la vida, que no és capaç de crear riquesa, investigar, dins del món de la indústria, del comerç o del món de l’art, i per acabar d’adobar-ho aquests mateixos tenen ambició de poder, llavors per superar el seu complex d’inferioritat, es dediquen a la política. Si existeix algun polític amb estudis superiors, la seva afecció a la política té un d’aquests dos motius: o és perquè amb la seva professió se sent frustrat, perquè no ha arribat al nivell que ell hauria desitjat, o té ambicions de domini i de popularitat. Ja accepto que hi pot haver algun polític de bona fe que se sacrifiqui pel país. Però en general el que priva es la ambició personal. A més en els últims temps hem presenciat a Espanya l’existència de ministres de cultura, homes o dones, amb un nivell de incultura, que ofèn al ciutadà. En general els governants haurien de ser persones, que encara que el seu nivell de cultura fos baixíssim, al menys que fossin uns tècnics competents, i diplomats en les matèries pròpies del seu ministeri. A Espanya, aquests últims temps és habitual càrrecs d’alt nivell sense cap mèrit acadèmic ni coneixement, que fa vergonya, la manca de criteri, de sentit comú, i la immoralitat de molts polítics i per tant dels governants.
Hi ha un fet que és incontrovertible, i és que el nivell de cultura a tots els estrats de la ciutadania, ha baixat d’una manera escandalosa des dels anys de la meva joventut, al segle passat, fins al moment actual. I això no és una opinió particular meva, sinó que som molts els que som conscients d’aquest fet. No té res a veure amb el progrés tècnic i científic, amb la millora de les comoditats de la vida, i la millora dels tractaments, i diagnòstics en medicina gràcies a l’avenç de la física moderna , com ha sigut la teoria de la Relativitat i la Mecànica Quàntica, que han revolucionat la ciència de tal manera , que de vegades sembla obra de màgia. Tot això no té res a veure amb el concepte estricte de Cultura, que és un concepte més abstracte.
Com que a les llengües neollatines no disposem d’un altre terme per designar la manera d’ésser, el caràcter, i la apreciació de valors d’una comunitat , a desgrat meu hem d’emprar aquesta paraula per designar la personalitat o caràcter propi d’un grup humà. Els alemanys disposen de dos paraules encertadíssimes, per anomenar la paraula cultura, encara que també fan servir la paraula “Kultur” com els anglesos i la resta de països. Són “Eigenart” i Wesenart.
Ara bé, abans d’explicar el significat d’aquests dos mots en llengua alemanya, faré un parèntesis bastant llarg i uns comentaris del que alguns pensen sobre la llengua alemanya. Potser algú dirà que això està fora de lloc; però això seria una opinió dels que no tenen curiositat per fets lingüístics i per tant per temes humanístics. Encara que s’ha de tenir en compte que el tema d’avui no és res més que un tema semàntic, i per tant és un tema lingüístic per excel·lència.
Jo he sentit a dir a gent que tenen un coneixement molt minso de la llengua alemanya, que diuen que es una llengua pobre de vocabulari. Certament hi ha paraules del mon llatí de que no disposen, l’equivalent en llengua alemanya. En la llengua alemanya ho solucionen adjuntant dues paraules que representen el concepte que es tracta, encara que també adapten paraules del mon llatí, com fan els Anglesos. Però si reflexionéssim veuríem que nosaltres, sense recórrer a l’anglès tan de moda actualment, tenim paraules compostes de dues paraules. Així paraigües està compost de “ Parar i “Aigües” Televisió es ta pres del grec Tele que vol dir lluny i visió del llatí vedere. (Veure ). La paraula cronòmetre, ve del grec “Cronos” que vol dir temps i “metra” que vol dir mesura. I així, infinitat de paraules que no acabaríem mai.
Doncs els alemanys tenen un gran avantatge, i és que quan no disposen una paraula pròpia, per no haver d’agafar una paraula del mon llatí, ajunten dos paraules i formen una sola paraula. Un exemple es “Eigenart” i “Wesenart . Veiem el significat d’aquests dos noms. “Eigen” significa : <Propi-Singular-Particular >. I “Art” significa : <classe, manera , mode.> en resum la paraula composta representa la manera pròpia d’ésser d’un poble, país, nació o el que vulgueu , La paraula Wesen significa. < “ Ens –Ésser –Substància> que unit amb “Art” com abans te el mateix significat; per aquest motiu en alemany tenen les dues paraules un valor equivalent. Encara que disposen d’aquestes paraules ,com ja he dit més amunt, normalment fan servir la paraula “Kultur”, per facilitat de comprensió dels parlants d’altres llengües. Aquestes dues paraules les he trobat en llibres d’alt nivell, en tractats de lingüística Romànica i Germànica.
A la fi, per acabar, he arribat a la conclusió, de que en quant a nivell de “Cultura”, és a dir de coneixements, mai se’n tenen prou; quant mes coses noves coneixes , quant mes profunditzes, més te n’adones del poc que saps i el que et falta per conèixer tota la realitat d’aquest món. Per aquest motiu m’indigna quant més d’un ignorant fa manifestacions errònies i amb supèrbia en front dels que consideren inferiors culturalment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola sr. Pérez, per fi i després de molts dies he entrat al teu bloc i de moment he llegit l’escrit sobre “cultura”.
No sóc capaç d’opinar o més ben dit de voler valorar aquesta tesi.
Encara, però, estic d’acord en tot l’escrit i més quan fas referència a la gent pública de tot arreu, principalment polítics.
Bé, aniré a llegir el següent a veure si em complau com aquest.
Continua escriguent.
Narcís