La Puta i la Ramoneta

Des de l'altra banda de la muntanya

17 de gener de 2009
Sense categoria
0 comentaris

NO EL SE

      No volia tornar a parlar de la nostra morena, i dic nostra per qué com que som  de la família, també la considero una mica meva, però les circunstàncies m’obliguen a tornar-hi, i el que et diré es absolutament cert.

       Divendres vaig anar al Banc a fer unes gestions i tenia al Director, bon amic meu, segut al davant. Parlàvem i parlàvem, tant de feina com de política o del Barça. En un moment donat el van cridar per el que sigui i es va aixecar i oh sorpresa!: Damunt del seu silló i havia un flotadoret (per entendre ns mida Ona o Jana) i quan el vaig veure s’hem va escapar el riure i ben fort.

         Va tornar i em va dir mig en conya, mig seriós, que a ell no l’hi feia cap gracia tindre morenes i molt menys que els demés s’en fotessin. Llavorà em vaig disculpar i amb tota la dignitat que vaig poguer i posant cara d’expert en la matèria, amb un domini absolut del tema, l’hi vaig dir: “Mira, aixó es una passa de morenes i per trobar les solucions per la seva eliminació hi ha un tractat únic i definitiu que jo conec”.
          “Explicam-ho”, digué.
           “No. Aixó et costará un esmorzar i un reconeixement públic dels meus mérits”
             Val. Fet. I vam anar a esmorzar. LLavors l’hi vaig explicar que la mare dels ous era a Vilaweb, al bloc de la Puta i la Ramoneta i que alli trobaria la solució a tots els seus mals.
              Al día següent em va trucar. Jo ja em temía que em reclamaría una satisfacció a sang i fetge per haver-l-hi près el pèl, però no. Saps que em va dir?:
        “Mira Quim, he fet el que m’has di i he llegit les ruqueríes del bloc. M’he fotut un fart de riure tal, que la morena ha rebentat i ha desaparegut. No m’han fet falta els remeis extrems dels que parleu vosaltres, pero sabent-ho, a la meva cunyada de 25 anys i mides estratosfèriques que també té aquest problemeta, pot ser que la tingui que posar a caldo. Naturalment seguint les vostres recomanacions”.

         Sé que es un petit escrit una mica forçat però això es el que va passar. M’en vaig anar a dormir i vaig fer-ho com un angelet, amb l’anima tranquila per haver fet el bé. Aixó no té preu, Ramón. No té preu.

          Per cert, i si ho patentessim?.        J.SOSTRES

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!