El Senyor Miquel era un home gran, d’uns 60 anys, client de casa des de feia molts anys. Era un tipus especial, molt curiós, sempre volia ficar-se a tot arreu i saber-ho tot. Repassava la gent amb la vista de dalt a baix quan se’ls creuava pel carrer, sobretot les dones, però no és que fos un vell pervertit sinó que tenia la teoria que les dones no eren de fiar, que totes amagaven alguna cosa dolenta als seus marits i que sinó se les tenia ben controlades acabarien fotent el camp amb el primer estranger ric que els hi oferís. El sr. Miquel no era casat, però segons expliquen les males llengües, de jove va estar molt enamorat d’una noia guapíssima de Barcelona, i pocs dies abans de casar-se, ella va fugir amb un cantant d’òpera francès que havia vingut a fer un recital al Liceu. El cop va ser tan fort que mai més va voler saber res de cap dona, va deixar la feina que tenia a Barcelona, es va vendre la casa, i va pujar a viure a Sort, d’on ja no va tornar a sortir més. Les úniques aficions que se li coneixien eren jugar a la Botifarra i els cotxes.
En aquell temps a Sort encara no es veien gaires cotxes, només algun 600 de tant en tant i poca cosa més. En arribar la temporada de pesca, aquells anys en que encara hi havia truites al riu, el poble s’omplia de francesos que apareixien amb els seus Renault i Citroën últim model. El Senyor Miquel disfrutava contemplant aquells vehicles i somiava en poder tenir-ne algun. Passava les hores “amorrat” als vidres d’aquells fabulosos cotxes mirant el seu interior.
Un dia, en sortir de casa seua va trobar-se amb una meravella mecànica aparcada davant seu. No va poder-se contenir i va córrer a repassar-lo de dalt a baix. Amb el nas enganxat al vidre no va veure que la finestra de darrera de l’auto no era del tot tancada i que de l’obertura en sortia una canya de pescar amb el fil i l’ham corresponent. Tal va ser la mala sort del senyor Miquel que en un descuit va quedar-li l’orella enganxada a la canya, travessada per aquell maleït ham que no havia vist. El dolor va ser tan gran que va començar a xisclar demanant ajuda i no va tardar gaire temps a reunir-se allí davant un bon grapat de gent. Ningú no sabia què fer. Tothom se’l quedava mirant i comentant en veu baixa : “pobre Miquel, quin mal!” I el senyor Miquel seguia cridant i renegava dels francesos: “Traieu-me això de l’orella, per l’amor de Déu!” “Maleïts francesos del carall, això ho han fet expressament per enxampar algú. No en tenen prou de fotre-mos les truites i les dones, no !”
L’espectacle era del tot extravagant, però venint d’un personatge com el senyor Miquel tot semblava més surrealista.
Al cap d’una estona va aparèixer el senyor Muixí, que era el metge del poble, va treure les tisores del maletí i va tallar el fil de la canya de pescar alliberant el senyor Miquel del seu captiveri. Avergonyit per la funció que havia muntat, va marxar de pressa, amb el cap baix per no haver de creuar la vista amb ningú i amb la mà a l’orella tapant-se l’ham que encara li penjava com si fos una arracada de disseny. El senyor Muixí va tenir molta feina a treure-li, i es veu que ben entrada la nit encara se’l sentia xisclar de dolor.
Diuen que mai més va tornar a atansar-se al vidre d’un cotxe francès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!