Jo era un nen petit quan em va sobrevindre la mort del meu padrí Ramon. Recordo que els meus pares em van avisar, la nit abans, que el meu padrí, al que tant i tant estimava, s’estava morint. No entenia res, no sabia el significat de la paraula mort, …però recordo, que aquella nit, no vaig poder dormir pregant a Déu perquè no s’emportés el padrí.
Recordo, que pel matí, em van fer saber que alló que tanta por em feia s’havia complert. Vaig baixar al pis dels padrins, vaig creuar la porta de casa, i en veure la padrina m’hi vaig llançar als barços. Vaig plorar com no ho havia fet mai i ella em va abraçar com no ho havia fet mai. Vaig sentir per primer cop el dolor immens de l’ànima que se sent quan algú que tant estimaves se’n va, vaig sentir la impotència del que vol però no pot, vaig descobrir que tot te un principi i un final, que hi ha coses que simplement han de passar, vaig descobrir que la vida s’acaba amb la mort.
I ara ens ha deixat la Padrina Paquita, aquella que em va abraçar amb tanta força i que em va fer sentir que en la mort també es troba l’amor.
La meua padrina, la Senyora Paquita com la coneixia tothom, que sempre m’havia dit que viuria fins als cent anys, però que el passat divendres, quan vam tancar l’hotel, es va voler acomiadar un per un de tot el personal i clients de casa, com si preveies que ja no els tornaria a veure.
La padrina Paquita que era una dóna de molts adjectius i contrastos:
– Tossuda, compromesa, generosa, dominant, creient, tradicional, moderna, elegant, familiar, atenta, valenta, consumidora compulsiva al mercat del dimarts, riallera, detallista, estalviadora, amiga dels seus, i molts d’altres que el moment no em deixa recordar….
Recordo amb carinyo, quan s’asseia al costat de la nostra havitació de petits i ens explicava contes, recordo la relació tan especial d’amor i odi que tenia amb l’Adelaida, la recordo a la cuina amb el devantal posat i donant ordres, recordo els paquets que feia als meus cosins de Barcelona i que tant maldecap li produïen,la recordo pendent de tots els sants aniversaris i festes, la recordo regant les flors del jardí, la recordo enfadada perquè el meu tiet Agustí encara no havia arribat de Barcelona, la recordo asseguda en la butaca de cuir negre al costat de la llar de foc, la recordo amb el bastó i el “taca-taca” (els meus fills li deien la Iaiadel bastó) voltant pel hall de l’hotel nerviosa buscant el meu pare….
Recordo un dia pujant de Barcelona, tos dos sols, que em va voler explicar la història de la seua i meua família, la història de casa Pessets. Una història molt dura, de molt sofriment, però també de superació i de molt amor, que em va deixar colpit. Aquell dia vaig entendre que les coses mai son fàcils per molt que alguns s’ho pensin, però sobretot, vaig saber que tenia al meu costat una gran dona.
Les persones que estimes, potser no s’haurien de morir mai, però ho fan, i no hi podem fer res….tan sols ens queda recordar-les i imaginar-nos un altre mon on ara mateix, la padrina Paquita estigui abraçant el padrí Ramon amb la mateixa força que em va abraçar a mi aquell dia.
Ramon
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!