El bloc de Lluís Aragonès

L’aportació espanyola a la política des de l’Onze de Setembre és una antologia de disbarats, desbarrades i d’amenaces digna de figurar en els annals internacionals. Les set plagues d’Egipte van camí de ser una fotesa respecte tot allò que pot passar als homes, dones i infants que viuen en aquest cantó de món que es diu Catalunya.

Progressivament, de forma pautada, concertada, de vegades de forma obsessiva, van apareixent dia rere dia polítics, ex-polítics, militars, ex-militars, jutges, bisbes, empresaris i tota mena de personatges que expressen davant qualsevol micròfon o càmera la seva visió paorosa i espaordidora dels efectes apocalíptics que comportarà la independència de Catalunya.

Tanta exageració, tanta sobreactuació, tanta mala fe, tant desig d’agafar les armes, de tancar a les presons, de prendre les urnes de les meses electorals un dia de votació, d’inhabilitar presidents… i tan poca expressió de democràcia i de respecte per la ciutadania acaben fent de tots els partícips d’aquest aquelarre una fàbrica d’independentistes, de gent normal que no vol viure en aquest entorn tan asfixiant que li nega una explicació ben senzilla: quins beneficis comporta per a qualsevol ciutadà mantenir-se al Regne d’Espanya?

L’economia està intrínsecament lligada a la política, especialment al Madrid creador del capitalisme castís o del BOE. Determinats empresaris (Lara, Piqué, Juan Rosell….) també juguen a aquest joc com a representants dels interessos de l’oligarquia espanyola davant de la immensa xarxa del teixit empresarial català, autòcton, petit i mitjà.

El biaix amb què els mitjans de comunicació centralistes expliquen les seves escaramusses econòmico-polítiques fa que unes declaracions en les quals José Manuel Lara amenaça de portar les seves editorials en castellà a Madrid en cas d’independència catalana és esbombat i repetit fins a atipar-se’n, i en canvi unes altres de seves en les quals amenaça de portar la seva divisió de llibre digital a Luxemburg per a estalviar-se 18 punts de l’IVA passin gairebé amb silenci. Ja reclama el seu preu?

En aquesta enorme plaça en què molts criden, ben pocs dialoguen i no se sap quants escolten, qui té més capacitat per fer sentir el seu clam? I per a convèncer? A qui farà cas el nou Parlament i el nou govern que surti del 25-N?

Però mentrestant l’impacte d’aquesta atmosfera angoixant creada per aquells que actuen com si Catalunya fos només una propietat seva va calant al país. Gent d’economia, de treball i de petita i mitjana empresa, gens sospitosa de militar en l’independentisme de tota la vida, es va sumant als que diuen que ja ni havia prou, que s’ha de tirar endavant. Què pot passar? Que estiguem pitjor? Pensar pitjor es fa ben difícil quan fa temps i temps que s’ha perdut tota la confiança en governs i governants espanyols.

El nivell de situació estructural i de situació conjuntural que es viu a Catalunya motivat per tota aquesta crisi econòmica, política i social és complicat de valorar a dia d’avui. Vull creure que ha calat profundament, que això no té marxa enrere i que el món de l’empresariat es fa seva i del tot vàlida la màxima de Joan Fuster: Ja no ens alimenten les molles, ja volem el pa sencer.