El creixement, una entelèquia necessària
El creixement és avui una entelèquia de la nostra economia. Cada pas enrere que fem com a societat, en atur, en retallades, en sous, en condicions, en interessos, en deute… és acompanyat d’una nova i redoblada empenta salvatge i especulativa per a què tots retrocedim un altre pas més.
Un col·lectiu a qui es fa difícil imaginar fent més passos enrera és el de la pagesia. Perquè sempre ha estat molt sofert i ha hagut de superar tota classe de contratemps durant la seva vida. Això fa que els pagesos sempre toquin de peus a terra. Coneixen el terreny, saben que cada cosa té el seu temps i que l’arbre no donarà cap fruit si només l’esporguem. S’ha de llaurar la terra, s’ha de regar, s’ha d’adobar, s’han de combatre les plagues… i en situacions extremes també s’ha hagut de pregar a l’altíssim.
Els pagesos són gent molt sàvia, i saben que un país es gestiona com una gran família experimentada: l’any que no hi ha collita, cal fer pinya i aprofitar el rebost guardat. Però alhora cal esmerçar enginy i esforç per tornar-lo a reomplir ràpidament. No es pot sobreviure si l’únic que es fa és anar abuidant el magatzem. Perquè arribarà el dia dramàtic en què tot quedarà pelat.
I desgraciadament aquesta és la forma de vida a què ens han abocat aquests darrers anys el tàndem Merkel-Sarkozy, i tota la corrua de lacais de la resta de països de la Unió Europea: creure a ulls clucs les instruccions dels especuladors del mercat i retallar el dèficit amb polítiques d’austeritat. Però l’única conclusió demostrada fins avui és que com més austeritat, més ofec i enfonsament de l’economia i de la societat. Un procés agreujat encara més per la constant socialització del deute privat de les entitats financeres que l’acaba assumint tota la societat per decisions polítiques dels governants.
En plena època d’atac a les polítiques socials i de reactivació econòmica és quan cal sortir a defensar-ne la seva necessitat, a reclamar-les i a exigir-ne la seva aplicació immediata. Perquè ja sabem l’infern que hem passat fins ara amb les polítiques contràries, i perquè convé de totes totes injectar il·lusió a la societat. Perquè la psicologia és fonamental en l’economia. Encara que Grècia vagi a la seva.
Portem massa temps recorrent un camí desencertat, que ens ha portat a ser el segon país del món amb més càrrega fiscal ?castigats a més per l’impagador govern espanyol? i és hora de cridar a l’entesa i la responsabilitat col·lectiva per a refer el camí. És el moment d’un gran pacte social i polític per un acord financer, pressupostari i fiscal, rigorós i sostingut en el temps.
Catalunya, com bona part d’Europa, necessita un New Deal. En tenim una lliçó propera en el temps, de la dècada dels 70 i principis dels 80, quan calia trobar una solució al repte plantejat per les crisis petrolieres, es va deixar de considerar el tipus d’interès com una variable independent regulada pels governs, per tal de fer que la massa s’adaptés als tipus d’intrès fixat. Aquest nou dogma, amb l’esgotament a base d’anys de les polítiques fiscals i financeres, ens ha conduït a estrangular el necessari creixement.
Si aconseguim acabar amb el dogmatisme alemany i europeu vigent podrem aplicar el que no hem fet fins ara: una política monetària que, malgrat les diferències i reticències entre estats, ens obri el camí a la confiança i la responsabilitat, a un tresor únic de la Unió i a la gestió comuna dels grans impostos, que ens llaurarien el camí de les solucions als grans problemes actuals.
En una època que veu caure governs de tots colors engolits per la crisi, esperem que l’efecte Hollande a França ens obri una esperança a canviar la inflexibilitat alemanya. Perquè esperar que mentrestant els governs espanyols canviïn la seva tradicional irracional gestió econòmica i el seu maltracte a Catalunya segurament és molt més difícil encara.
En aquests moments d’extrema gravetat cal mantenir la confiança en el teixit social que, com una pinya castellera, sosté el país i desitja recuperar-lo. És el valor més gran que tenim i s’ha de cuidar com el pagès cuida la terra. Si només fem anar les estisores de podar, finalment reviurem la història d’aquella gossa que llepant, llepant, es va acabar menjant els cadells.
Article publicat al diari digital www.tribuna.cat el dimecres 23 de maig de 2012
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a una profana com jo en temes d’economia, he trobat genials i ràpidament entenedores les metàfores de la gent del Camp i de la Terra, felicitats!