Lluçanès escriu

Roser Iborra, poetessa, nascuda a Alpens, explica en aquest escrit
l’experiència viscuda entre els dies 18, 19 i 20 d’agost, a Sardenya,
per un grup de músics, cantaires, poetes, dansaires, etcètera,
procedents del Lluçanès, d’Osona i d’altres indrets de l’Estat espanyol,
juntament amb corsos i sards dins les jornades Terras Sorris / Terres
Germanes, coordinat per Gisella Vacca, una sarda que va viure uns anys
al Lluçanès.

Terres Germanes: una experiència inoblidable

17 d’agost de 2010

Sortim de Girona a mitja tarda, i ens anem trobant a l’aeroport: la colla de VICUS, la gent jove del teatre Palangana, Josep Riera, la Isabel i jo, Francesc Arnau…anem a Genoni (Sardenya), a la trobada Terres Germanes. L’ànima del projecte és Gisella Vacca, (que havia viscut a Catalunya i parla un català perfecte!) cantant i artista amb tot el significat de la paraula.

En arribar, ens espera la Gisella i tota una expedició de gent del Coro Santa Barbara de Genoni: la Ines, la Rita, els dos Giovanni, el Giorgio, l’Ottavio, el Salvatore…Són tantes les ganes de conèixer-nos, que al cap de cinc minuts ja parlem tots en una barreja de sard-italià-català que es va fent més comprensible a mesura que passen les hores. Sopem plegats (i esplèndidament) a l’Agriturismo de la Franca, una dona tan acollidora i franca com el seu nom. Llavors ens reparteixen per dormir per Genoni i els seus voltants: els nostres amfitrions hauran de fer, durant els tres dies següents, un esforç important per dur-nos d’un lloc a l’altre, ja que Genoni és un poble petit i no hi ha una infraestructura suficient. Ho faran amb tan bon humor i tanta simpatia que se’ns faran indispensables.

(Continua)

18 d’agost de 20120.

Esmorzem a ca la Franca i anem concretant el programa amb la Gisella:
va tan enfeinada que s’ha d’anar repartint com pot entre nosaltres,
perquè tots tenim ganes de saber com anirà tot. Fem la coneixença de
l’Aina, la ballarina de flamenc, catalana de Sevilla, i de la Jacky, la
Mighela, la Muriel i la Nadine, les cantants de Còrsega.

Al matí, rebuda a l’ajuntament. El sindaco, Roberto Soddu, ens dóna
la benvinguda d’una manera molt cordial i poc protocolària, i de seguida
anem a visitar Genoni: l’església, els carrerons, els murals a les
parets i, sobretot, l’antico convento, que és on pròpiament es fa la
trobada i les diferents actuacions. Envolta el poble un paisatge eixut
de ple estiu: la giara, on els cavallini, que són l’orgull del poble,
pasturen parsiomoniosament.

La primera tarda, el programa ja és atapeït, i comença amb un concert
de música sarda a càrrec d’Ignazio Cadeddu, un gran guitarrista que,
amb la seva música, ja ens endinsa una mica dintre l’atmosfera
inconfusible de Sardenya i de la seva gent. Segueix un concert de cants
religiosos corsos del grup U Ponticellu, les noies de Còrsega. Mai no
havíem sentit res de semblant. Tenen una potència tal, i juguen tant amb
les diferents veus (uns baixos inabastables, sobretot!) que ens fa la
sensació que estem escoltant deu o dotze persones amb acompanyament
musical; i només són quatre, cantant a capella! Ens expliquen que
aquests grups són generalment d’homes; elles en són, doncs, una
bellíssima excepció.

A les vuit del vespre comença la xerrada històrica (en italià) del
català Jordi Saumell: parla de la història que ens uneix i que també ens
separa, perquè la invasió de Sardenya per part dels catalans no va ser
precisament pacífica, i ho explica molt clar. La xerrada es va
alternant amb cançons tradicionals catalanes a càrrec d’Isabel Iborra,
també a capella; això impregna l’acte d’un simbolisme reparador: les
cançons contra la guerra, el que ens uneix contra el que ens separa…La
veu clara i potent de la Isabel passa les pàgines d’una història
sovint cruenta que Jordi Saumell s’encarrega d’explicar.

I ve l’hora del recital Terre Sorelle, és a dir, Terres Germanes, de
Gisella Vacca, acompanyada a la guitarra per Marco Lutzu: un devessall
de poesia i música, un agermanament de llengües (canta en sard però
també en català, castellà i cors, i recita una de les meves “Flors” i un
poema de Josep Riera). Una veu que juga i canta i plora i riu: la
Gisella, única!

19 d’agost de 2010

Comença la tarda amb una trobada per parlar del meu llibre de prosa
poètica “Flors”. La Gisella presenta l’acte i va traduint les
introduccions que faig a cada escrit, i que després recita Francesc
Arnau, d’una manera molt pausada i entenedora, per tal que també el
públic de Sardenya pugui anar seguint, almenys, les idees principals, la
qual cosa sembla que s’aconsegueix plenament.

Seguidament hi ha l’actuació del Coro Santa Barbara, els nostres
amics i amigues de Genoni, dirigits per la infatigable Gisella, i que
inclouen dues cançons catalanes en el seu repertori. Sentir-los cantar
“Rossinyol que vas a França” i “La dama d’Aragó” ens fa pessigolles al
cor!

Després hi ha una xerrada de Marco Lutzu, que no només és
guitarrista, sinó sobretot etnomusicòleg. Ens parla de les semblances
entre alguns gèneres musicals sards i els de les terres germanes, per
exemple els Goigs catalans i els Gosos sards , i fa una repassada
històrica de les “músiques germanes”.

I arriba l’hora de l’actuació d’Aina Núñez, ja entrat el capvespre.
Veure els braços nus de l’Aina dibuixant la música, tot el cos que es
vincla com un arbre amb la brisa d’un cant antic, fa descobrir ( i
redescobrir) el flamenc….

I tanca el dia, ja ben fosc, l’esperat concert “Pell i paraula” a
càrrec de VICUS, el grup de Vic que ha posat música a la poesia
inigualable de Josep Riera. Entre la nostàlgia i la tendresa; entre la
tristesa i l’alegria i un humor molt fi, el Josep Maria, el Lluís, el
Miquel i el Josep trenen paraula i música des de molt endins, amb el
contrapunt de les recitacions de la Irene, la Carla, l’Andreu i l’Abel
del teatre Palangana, unes veus joves i colpidores damunt uns versos
que, de tan fondos, ens semblen antics.

20 d’agost de 2010

I ve que tot s’acaba. Els nostres amics sards ens porten, durant el
matí, a veure les restes arqueològiques dels “nuraghi” de Barumini,
senzillament impressionants.

I comencem la tarda amb una trobada de poetes: la poetessa sarda Anna
Cristina Serra, (el cognom diu prou de la nostra història comuna!) i
els lluçanesos Josep Riera i jo mateixa. Parlem sobretot de les
dificultats d’aprendre el català i el sard, com a llengües germanes que
han estat igualment oprimides. La poetessa sarda recita alguns dels seus
poemes, molt sentits pel públic local, i els joves del teatre Palangana
reciten admirablement alguns poemes de Josep Riera i algunes de les
meves proses poètiques.

Les nostres amigues corses, aquesta darrera tarda, ens obsequien amb
un recital de música profana, impressionant i divertit, si és que això
és una manera d’explicar-se.

L’historiador Jordi Saumell i Isabel Iborra reediten una nova edició
alternada de xerrada històrica i de cançons tradicionals catalanes,
aquesta vegada amb el títol de “El treball ens un uneix”, que també és
el tema de les cançons.

I clouen el dia la dansa de l’Aina, el cant de la Gisella i la
guitarra d’Enrico Piredda, amb la mestria i l’emoció de cloure, esperem
que provisionalment, la trobada inoblidable de les terres germanes.

I és que, com diu la Gisella, “Els viatges són indispensables,
inclosa la fantasia. Les destinacions sempre són dues, almenys: l’ànima
del viatjador i la del poble acollidor. Però sovint, increïblement, el
viatge més important és aquell que la gent emprèn cap a nosaltres,
portant dons que a l’Illa estimem bescanviar. Si els dons son Música i
Poesia, tindrem aquestes riqueses per a tota la vida, com el més preuat
dels tresors.”

Ara només falta poder acollir a Catalunya, també nosaltres, el tresor del viatge d’ells cap aquí….

Roser Iborra

Foto d’Enrico Piredda
Més fotos a aquesta notícia de Vilaweb Lluçanès
Blog de Roser Iborra
Blog de Jordi Saumell

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!