Som com un país de meuques, que ens humilien, menystenen, insulten, roben i ens prenen la nostre identitat, i porugues com som, tornem a demanar la protecció dels proxenetes.
Avui he sentit vergonya. Autèntica vergonya. On és la nostre dignitat com a poble? On s`amaga la necessària revolta enfront dels atacs més repugnants que estem sofrint des d`Espanya?Perquè preferim una mort lenta, per inanició nacional, en lloc d`una mort digne, lluitant per seguir sent el que som?
Hem perdut. Ens han vençut. Quan un poble perd la seva dignitat, és un poble mort.
Els nostres regionalistes es troben cofois, treuen pit per haver guanyat un escó que els permetrà seguir fent de lobby d`interessos inconfessables. Els altres, venuts a les catifes de`n Montilla,seguiran duent la vergonya nacional pintada en el seu rostre, que ni s`enrojola pel mal que estan fent al país que tant diuen estimar.
vergonya, vergonya, vergonya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
però cal seguir endavant.
No n’hi ha per tant. Simplement, el PP i el PSOE NO són el mateix. De cap manera. Mira el que passa amb la immersió lingüística, o amb el mateix Estatut. I a Catalunya s’ha volgut assegurar que el PP no mani. No és cap bestiesa, perquè el retrocés hauria estat brutal.
Fins que a Catalunya no entenguem que la solució està en trobar elements transversals que vagin des del federalisme ambiciós de determinats sectors del PSC fins a l’independentisme, i deixar-nos de disputes que només interessen a uns partits burocratitzats i dirigits per mediocres, no farem res.
Jo sóc independentista, però això sol no em defineix com a persona. La meva posició política és molt més àmplia, i fins i tot veig en la independència un mitjà i no un objectiu en si mateix.
Uns volen un federalisme que Espanya mai no acceptarà i els altres volem una independència que és impossible sense un treball previ de força anys. Dels que no tenen cap ideologia (que n’hi ha a tots els partits) dels talibans amb tocs totalitaris (que n’hi ha en totes les posicions) i dels defensors de l’Espanya uniformista (sectors PSOE, el PP i ciutadans) ni en parlo.
I els uns i els altres ens dediquem a fotre’ns pel cap les respectives utopies en comptes de trobar els punts que ens permetin comparèixer davant Espanya com un poble de persones adultes. I el nostre front es fa estret, estret, estret…. fragmentari i feble. I allà riuen.