Quan guanya el Barça un títul i es produeixen aldarulls, hom parla de grups independentistes. Quan guanyen els nostres veíns i passa el mateix, són simplement esbojarrats. Ningú diu que són espanyolistes, unionistes ni res semblant.
Suposo que en Joan Ferran estarà més que satisfet d`aquest llenguatge, on la violència emprada es valora en funció del violent. Clar, que això és molt perillós, i sembla provenir de les pulsions més endinsades dels espanyols de tota la vida. La defensa de la república era violéncia; Els crims del franquisme simple defensa pròpia de l`Espanya de sempre.
La doble moral dels colons a Catalunya, i de part dels catalans és esfereïdora. Només queden petits residus independents, i són l`objectiu únic i exclusiu a batre per part dels espanyols, i, oh, sorpresa, del nostre govern, amb el silènci còmplice d`Esquerra, que es troba pixant la pluja fina que ens ha d`ofegar definitivament.
No cal parlar del Galinsonià D. José Antich ni del pamflet del PSC, sinò dels mateixos mitjans de comunicació autènticament catalans.
Pot ser arriba l`hora de ser valents altre cop i dir ” No és això”, plantar-nos i decidir entre tots plegar d`aquest miserable i il·legítim estat d`opressió en el qual restem tancats, robats, menystinguts i profundament odiats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El seguidors del Barça són una mostra del “peligroso nacionalismo decimonónico trasnochado y violento” i els espanyolistes son “una muestra de sano orgullo español”. No és el mateix, no.