Els valencians no mereixem ni aquest govern ni aquesta oposició.
De vegades ens arriben notícies que ens provoquen una reacció contrària i pensem, no pot ser! No m’ho crec, però la realitat és la que és i al final no tenim més remei que acceptar-la.
Ja em va passar quan em contaren que el meu alcalde havia decidit substituir el nom de dos carrers dedicats a dos poetes valencians per dos franquistes espanyols. La meua reacció va ser pensar allò de no pot ser, no m’ho crec, no li faig tan poc trellat, però la realitat és la que és.
Ara em passa el mateix. Arribe a casa i la meua dona em pregunta per la noticia de que el PSPV ara vol canviar-se el nom per PSCV. La meua reacció és la de sempre, calla!, què dius? Collons!… És veritat!
Ahir vaig comprar l’Avui i he trobat un article que reflexa en part alguns dels meus sentiments. Està signat per Vicent Sanchis, “PS vés a saber què més”, i entre altres coses diu el següent:
La transició cap a la democràcia s’ha resolt al País Valencià amb un autèntic fracàs nacional. El final del franquisme va obrir totes les portes a la gran esperança. El valencianisme d’inspiració pancatalanista, formulat per Joan Fuster com un salfumant contra la provincianització i la submissió castellanitzadora de segles, …
Desprès d’unes primeres bregues i escaramusses, Joan Lerma -un polític mediocre camaleònic, cap de lampisteria gens fina com a mèrit més gloriós- va aconseguir el control de la fusió -el PSPV- PSOE -…
El resultat d’uns anys d’una grisor còsmica son ara ben evidents: el predomini absolut del Partit Popular..
Nacionalment , el PSPV va anar de renúncia en renúncia fins a la més absoluta esterilitat final. A més, els socialistes valencians s’han dividit, s’han enfrontat, s’han diluït i han estat incapaços de concretar una oposició mínimament solvent que aspiri ni tan sols a convertir-se en alternativa de poder…
En uns dels moments, doncs,més incerts i més dramàtics de la història del País Valencià, els socialistes valencians preparen un congrés en què, segons sembla, una de les màximes prioritats és canviar-se el nom, “perquè la realitat de la Comunitat Valenciana també ha canviat”. Cap a pitjori per culpa d’ells caldria afegir-hi…
L’ambició nacional entre valencians és més fluixa que a la Rioja…
Com ara al PSPV- PSOE, que no és només un desastre polític, sinó també un partit que ha renunciat a canviar una realitat provinciana, trista i submisa.
País Valencià no és només una denominació. És, encara una il·lusió. Una proposta de futur més lliure. Una reivindicació col·lectiva. Els socialistes valencians hi ha renunciat del tot.
Queda clar que el PSOE de València fa molts anys que ha perdut la brúixola. No sap què defensar, no recorden d’on venen, no saben on volen anar ni per on tirar, no són res des que varen renunciar a ser un partit polític valencià.
Però això no és el pitjor. El més fotut del cas és que els peperos estan fregant-se les mans i pensant allò que diuen els retors “estem ací por los siglos de los siglos i ací mane jo! ”.
Varen fallar als valencians d’esquerres al signar el primer estatut d’autonomia – recorde la manifestació de Castelló en la que hi havia una pancarta amb un dibuix en el que Lerma tenia els pantalons acatxats(baixats)-.
Varen renunciar a un estatut basat en l’article 151 de la Constitució pel que varen votar la majoria dels ajuntaments del País Valencià i que ens hauria posat al mateix nivell de les autonomies anomenades històriques i signaren l’estatut quan UCD estava desfeta i les enquestes asseguraven la victòria de Felipe Gonzalez.
Amb la Llei d’Ús potser, varen salvar els mobles, però no poden evitar-ho, són com diu un company argentí, uns CATRASCA (cagada tras cagada).
Varen renegar de la senyera quatribarrada amb el casc de Jaume I que era la aprovada pel primer govern Valencià.
Varen fallar al País Valencià al no deixar clara la unitat de la llengua en el nostre estatut. La seua indefinició i la seua tebiesa i la por de dir-li pa al pa i vi al vi, només ens ha dut problemes.
Pareixia que feien quelcom de profit al plantar-li cara al PP si no reflectien la rebaixa del sostre electoral del 3% en el nou estatut, però altra vegada els pantalons per terra. Això va provocar que Jesús Puig des del Levante EMV diguera que ja no tornaria a parlar del PSPV sinó de PSOE de València. No cal sr. Puig, són ells els qui es canvien el nom,(catrasca).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!