Reflexions d'una hipocondríaca

Tinc un cos amb tot el que un cos ha de tenir i més -per un desordre passatger, el budell gruixut és massa llarg però cal reconèixer que això no ajuda a ser millor persona.  El temps passa veloç com un tren per davant del meu cos-estació.  Resto quieta  i admirada de la seva velocitat. Va a la mort i la mort  també m?admira: em deixa en permanent estat d?estupor. No l?entenc, no la copso, no li entra al meu cap. La mort  fa que em compadeixi dels altres,  com si la cosa no anés per a mi, com si jo n?estès exempta. Me?ls miro,  protegida dalt d?una talaia. Talaia. Campana. Casa. Clova. Armari. Murada amb clivelles per on entra l?aire i surt la por.  Voleu creure que aquesta presó fa que semblis  immortal?  Els altres cauen al meu costat i jo no ho comprenc i m?empipa el seu conformisme. (continua…)

Però si arribés a sortir de la casa-clova-campana-armari sentiria el fred, la calor i em podrien caure a sobre bots i barrals  . El vent em faria saber que sóc lleugera i  amb mala sort -molta seria-  podria tocar-me viure la mort del passatger del costat al metro. M?esveraria el seu no-estat. La por  ralantirà el pas de la sang, la musculatura  se m?arronsaria i pensaria estúpidament,  sort  que me n?he salvat. De què? Va així això:  avui te?n pots  lliurar amb un diagnòstic d?Urgències  que diu:  Tal compatible a una Qual moderada. És possible que un altre dia reeixexis d?un infart i un altre, qui sap, un pet et salvarà i et faran riure els acudits del cos?   Eludiràs un miler d?estats que et semblaran malalties però no ens enganyessim,  la mort és la única enfermetat.

Dins o fora, tant li fa¡ M?acosto a mi  per escoltar-la. M?acosto, paro l?oïda, però el que  sento és el clamor de la vida. Perque m?hauria d?esverar? Doncs,  si, tú,  m?esvero. Escoltant-la  – coses de de l?hipocondri- sento una  angúnia mortal. El batec del cor als polzes o al pit sota la pressió de la mà. Les venes inflant-se per l?esforç. L?esquelet aguantant-me feixugament. Els pulmons que manxen desil.lusionats. El batec del cor, torne-m?hi: toc, toc, toc? em costa seguir-lo, el meu ritme, el ritme del món. M?acosto més i em sento respirar i   com la princesa fleuma en desfer-se l?encanteri,  pregunto, on sóc?  ?Ets al mig del món, nena -diu la veu que sol contestar aquesta mena de preguntes-  on cada ú representa amb precisió el seu drama,  buscant un lloc per  tenir-hi  significat, carácter i mida i,  au,  espavila?t, que  t?has parat justament al mig  i  estàs entorpint el pas.?

I per acabar d?adobar-ho,  les cèl.lules ignoren els meus pensaments i fan el seu fer sense immutar-se i se suïcidaran quan s?hagin de suicidar,  Així és que davant de tanta insolència, agafo els patracols i vaig a prendre el sol, com si avui el món s?estrenés i la platja fos la gran  novetat. Un dia únic. Recomanacions que faig:  preneu el sol amb vestit de neoprè, per allò del forat;  respireu molt espaiadament procurant que no us entri massa  aire contaminat; mulleu-vos  els peus tot just ran de l?aigua,  per  allò de les meduses; no us estireu a la sorra,  només  camineu,  però,  compte amb el que es trepitja… i a  passar-ho bé¡

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!