A les 14.17 em van abduir. Em vaig sentir xuclat i transportat a regions que, mentre hi passava, no vaig tenir esma de mirar. Francament estava espantat, tenia molt de fred i em sentia sol i desprotegit fora del meu cos
continua.
No sé com es regeix el temps fora de la còrpora però, a mi, aquell girar sense rumb com una volva en una taça de cafè, se’m va fer etern. Fins a tal punt que quan vaig sentir que una mà m’arravassava violentament i em llançava contra un terra que fins que vaig xocar-hi, no havia percebut, em vaig sentir alleugit i molt més quan, en comptes d’homenets verdosos amb orelles punxegudes i boques tubiformes, em vaig trobar davant de dos tipus cepats i ben vestits, un d’ells amb barret calat fins els ulls i una cigarreta penjant del llavi que li dibuixava un rictus displicent.
– Vinga, comencem que és tard i vol ploure¡ Va dir el de la cigarreta
– Què hi faig aquí? Si això és un segrest, esteu delinquint…Vaig dir jo, encoratjat per la meva experiència en escenes similars, que a vegades es resolen amb un bon atac
– Un tio llest, aquest: s’adona ràpidament de les situacions… Digué el que no duia barret.
– Sóc guionista… Vaig dir, caient de quatre grapes en la trampa
– És guionista el noi¡… Doncs, au, digues, que ve ara?
Era el de la cigarreta penjant, fotent-me tot el palmell de la ma a la cara
– No t’engresquis PM i anem per feina
PM s’apartà de mi
– Però de que va això? Vaig preguntar en un to volgudament exagerat
– Ja tornem a gallejar? Mira, JL me’n vaig a prendre l’aire abans no faci un disbarat, perquè aquesta pelleringa m’està posant de mal humor.
PM s’en va anar i vaig quedar sol amb JL que segué tranquilament a l’altra banda de la taula, pitxà el botó d’un aparell que semblava un gravador i em preguntà amb veu tranquil.la
– Qui ets tú?
– Andreu Rovira
– Comencem malament, molt malament… Va dir i em clavà un cop de puny al cap amb la mateixa inèrcia d’una maça de ferro que cau d’un últim prestatge. Sense donar-me temps a recuperar-me de la patacada, em tornà a apreguntar
– Qui dius qui ets?
– Em sembla que sóc l’Andreu Rovira… Vaig repetir amb molta cautela
– Ets dur de pelar, eh? … Va, rumia una mica, que no costa tant… – Llavors, es ficà la ma a la butxaca i em mostrà una fotografia
– Que es això?
En aquestes tornà a entrar PM, el de la cigarreta, ara una burilla miraculosament penjada.
– Hosti, tú, no l’ajudis, que així tots aprovaran – feu emprenyat
– Un gos, és un gos – em vaig afanyar a contestar
– No i no¡. Mira que n’esteu de confosos i enganyats… A veure, tio, que mossega això?
– No
– Que es belluga?
– Tampoc
– Doncs un gos, no serà…
– Ah, ja sé per on vas…és… potser la fotografia d’un gos? Vaig dir, veient la llum al final del tunel.
– Justa la fusta, aplica’t la resposta, quan et torni a preguntar: Qui ets?
En el meu cap aparegué l’escena d’aquella tarda de l’enterrament, en què la Natura em va fer un clar advertiment.
– Que sou esbirros de la Natura, potser? Vaig gosar preguntar
– Ondia, ondia, que llest és el noi. Ho ha endevinat- Cridà teatralment PM- Es veu que no n’hi ha prou amb avisos amistosos, es veu que cal un bon escarment. Es veu que caldrà que, aquí, els “esbirros de la Natura” t’amorrin a la teva merdosa realitat…. Vinga, collons, contesta d’una vegada. Qui ets?
Vaig contestar ràpidament, però ni així vaig estalvir-me la plantofada
– Sóc una representació de l’Andreu Rovira…
– Home¡ Hem fet un pas endavant.. I com ets?
– Soc més aviat alt, atlètic, cabell i ulls castanys….
– Ja n’hi ha prou¡, feu JP. Em va agafar de mala manera i m’arrossegà fins un armari que hi havia a la paret del fons per enfrontar-me al mirall
– Que hi veus algú, amb cabells castanys, aquí?
Vaig mirar i quin horror¡ Només s’hi reflectia l’home que m’estava interrogant¡ Per poc que no vaig caure a terra. Seré un vampir inadvertit? Un fantasma? Un ectoplasma? Mentre ho pensava la moral em perdia gas, m’enfonsava per moments… i ja només era una jaqueta pollosa quan l’altre em va tornar a llançar a la cadira.
– Vinga, tornem al principi… digue’ns com ets, però aquesta vegada, encerta-la, mal parit¡
Que volien que digués, aquells tios? Que si la fotografia que representa un gos, és només un simple paper impressionat i que si el pa de l’exemple de la Natura, no era pa, jo de l’Andreu Rovira només sóc un flash, una idea…? Doncs, va…
– Sóc la imatge mental de l’Andreu Rovira? – vaig dir temorenc, perquè començava a tèmer que m’hi anava la vida
– T’hi acostes, t’hi acostes… va dir JL, conciliador però l’altre ens va interrompre fotent-me una empenta
– Acabem d’una vegada, ets el seu JO, imbècil¡
– I com és un jo, sense el seu ell? Vaig dir emprenyat i per provocar, cosa que vaig aconseguir perquè vaig acabar la frase morrejant el mosaïc.
– Ara ho sabràs.
To seguit pulsà un timbre i van aparèixer dos individuos amb bata blanca que em van agafar cada un per un braç, o per la representació del braç, i em van arrossegar fins una altra habitació, allí em llençaren dins d’un dipòsit de vidre, ple d’un líquid transparent. És curiós però un cop dins em vaig calmar, podia respirar. Quan les turbulències de l’aigua es van apaigavar, vaig veure que la sala estava plena de dipòsits de vidre com el meu, i que en la majoria no hi havia res, però en alguns s’hi distingien petits i estranys cossos. L’únic soroll que se sentia era un continu i suau remor d’aigua que de tant en tant, esdevenia borbolleig. Volia fixar-m’hi, però el cansament o algún nàrcotic que contenia el líquid, va fer que m’adormís.
En despertar, em va semblar que havien passat moltes hores. Em notava la musculatura molt rígida. Vaig mirar al meu voltant: la situació dels pots de vidre havia canviat, molts dels que abans semblaven buits, ara també contenien cossos. Vaig poder distingir el cos del dipòsit del costat: un cosa filiforme d’una estranya comicitat. Estava amorrat al vidre, mirant-me amb molta curiositat, com probablement jo el mirava; es bellugava a dreta i a esquerra intentant captar més detalls, com jo mateix feia… De sobte, ho vaig veure clar. Fent un esforç vaig nedar cap a dalt, ell també; després em vaig capbussar i ell em va imitar. Allò era jo mateix reflectit en el pot del costat¡
Si aquella figura, essent aliena, em semblava còmica, en saber-la meva em va deixar trasvalsat. Són així els Jos? Sóc així JO? Un fil rígid. Un eix del que sortien sis extremitats asimètriques i ondulades, potser d’aram? de llargada desigual, acabades totes en espiral. A la part superior hi tenia una circumferència, com un botó fosforescent amb dos intents de forat i una antena doblegada, que havia de ser, diguem-ne, la representació del cap. Al mig de l’eix, una caseta amb portella d’on, de tanta en tant, sortia una llengüeta i estic gairebé segur que aquesta mena de rellotge de cu-cut representava el cor. I una altra cosa digna de resaltar: en la intersecció de l’eix central i el darrer travesser esquerra, m’hi penjava una mica de fil amb una boleta negra, que no calia ser un linx per endevinar que feia el paper de colló – i recordo que vaig sorprendre’m de d’haver-me sorprès que en aquest retrat, la ditxosa boleta tingués tanta importància, més que el fetge o la bufeta que no hi eren representades
No em reconeixia¡ No me’n sabia avenir.¡ No podia reaccionar¡
De sobte, unes pinces em van agafafar per un braç representat. Tot jo vaig vibrar, el botó central se’m disparà i treia la llengüeta sense parar, la bola em ballava i feia clic, clic en xocar amb el vidre sobre el que m’havien posat . M’estava enfocant una lent i vaig deduir que era un microscopi perquè al fons hi veia bellugar-se la massa acuosa d’un ull enorme.
– Quina cosa tan retorta ¡ -Bramà el que m’estava mirant- Ei, tornem-lo a fotre a l’aigua que s’esta descomposant¡
Sense cap mena de contemplació en van tornar a llançar al pot. Es va sentir un clic i una corrent tempestuosa va traspassar la massa d’aigua. Això ho van fer un parell de vegades. Després dels xocs, vaig sentir que tenia més cos, més massa. Ara, els forats deixaven passar l’aigua, els munyons se m’havien descargolat i la boleta s’havia adherit fortament a l’axella de la,diguem-ne, cama. Aleshores ho vaig comprendre. Que per fer-me visible m’havien aplicat una electrolisi i que el meu cos era, un feix elèctric amb adherències de ves a saber quin metall.
– Vinga, les fotos per a la fitxa.
Va dir un dels homes. Des del mateix microscopi, me’n van fer una de cara i dues de cada perfil, després em van deixar abandonat sobre el vidre i se’n van anar a esmorzar. En aquestes, vaig aprofitar per mirar i vaig veure que el taullell era ple de vidres de mostra com el meu, amb els seus corresponents jos electrolitzats, de qui sap qui, parts de gent que caminava per la vida a punt de desintegrar-se, sense la seva imatge referencial… A punt de desintegrar-se, la gent? Pensant-ho bé, no seria jo, la imatge solta de l’Andreu la que es desintegraria? . Estava a punt de posar-me a plorar quan els del laboratori van tornar
– Que en fem, d’aquesta purrialla?
– Que estiguin un parell de dies aquí i els deixem anar… Suposo que després de l’experiència, se’ls abaixaran els fums…
Vaig passar dues nits gèlides en el meu cos d’aram, rumiant, intentant pair tot allò i no recordo si vaig fer cap propòsit d’esmena perquè estava massa espantat. Cap a la tarda del tercer dia, em van tornar al pot de vidre, on vaig adormir-me i em vaig despertar al llit de casa amb un gran maldecap i l’absurda inquietut d’haver perdut el carnet d’identitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!