Una biografia de Gark Gable, de no sé quin autor, informa que la Marilyn era una marrana, que menjava al llit i s?adormia entre les restes de l?àpat, que no duia calces i que?. tenia flatulències, és a dir que deixava anar metà producte de la seva digestió, ves a saber si massa ràpida i nerviosa o lenta fins a la podridura. Del comentari del periodista es dedueix que un mite que fa pets, deixa de ser mite i, en adonar-se que cau en la mitificació de la dona ho vol adobar i ens informa que, segons una actriu que s?ho pensava molt quan l?havia de besar, al Gark Gable li pudia la boca, mala cosa per a un galan. Conclusió solemne: el mite, mite, tant si es mascle com si és femella ha de ser un ens no afectat d?aquestes misèries, d?altra banda tan humanes.
M?ha fet gràcia que en una nota de no més de deu línies hi hagi tanta matèria antropològica. Per començar: estic encantada que se sàpiga la realitat de la Marilyn i que aquesta realitat es carregui l?ideal o mite, digues-li com vulguis i descobreixi la persona. De fet estaria be, que una bona ventada de realitat desfés els ideals tan ben guardats als armaris del pensament, alguns menjats per les arnes. Un ideal de dona, o d?home, tothom el tenim o l?hem tingut i sol emergir quan ens enamorem, ja sigui d?algú de carn i ossos o d?un ens de la pantalla. Els ideals, a part de no existir més que en la ment dels qui els pensem, tenen vocació de realitzar-se, per això són exigents i ens tiranitzen. A la vegada, però i afortunadament, són febles, n?hi ha prou que sentim el soroll dels seus orins caient a la taça del water perque l?estimat o estimada caigui també en picat del cel a la terra. N?hi ha prou que algú ens il.lumini sobre la realitat de la Marilyn i el Gark per a què ens sentim defraudats en el més profund. Però jo penso que el moment de descobrir que aquell o aquella que adorem és un èsser amb les seves febleses és un moment crucial, un moment de caixa o faixa, o accepto la realitat, que a voltes no és gens poètica però és el meu patrimoni, i engego l?ideal o no l?accepto i em desenamoro, i segueixo buscant algú que encarni els meu model i … em quedo sense res a la vida.
Tampoc estic d?acord amb el periodista que fa un paral.lelisme entre la flatulència de la Marilyn i l?halitosi del Gark Gable. No és el mateix, company, no és el mateix. L?una feia pets en la intimitat, i la intimitat és una cosa sagrada que fins i tot té una llei, que més malament que bé, intenta preservar-la. Ara bé, l?alè del GG pudia en hores de feina i això molestava els companys de treball.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els pets són collonuts!
Com dius: “No és el mateix,
company, no és el mateix. L’una feia pets en la intimitat, i la intimitat és
una cosa sagrada que fins i tot té una llei”
Entre el cel i la terra:
Era el principi de l’enamorament
i estava en el moment d’idealitzar-la, intel·ligent, independent, apassionada
de la seva feina i un somriure sota una mirada de miop que encara ara em treu
l’alè, estar al seu costat era tocar el cel. Algú em va dir que tenia la
malaltia de “crohn”, que entre altres coses dona flatulències, com dius,
quelcom força terrenal, si alguna vegada hi havia, hi ha o hi haurà
flatulències forma de part de la seva realitat i la seva intimitat, i si vull
tocar al cel només em cal observar-la en la distancia fent la seva feina o
esperar que em miri i em somrigui. (Aquesta és una opció, l’altre es
mirar-te-la i pensar que en qualsevol moment es pot escapar una ventositat, són
dos opcions de vida)
El mite:
La veritat es que mai he sigut de
tenir mites d’aquest tipus, però la veritat si ara surt algú firmant un article
dient-me que la Marilyn tenia aquest hàbits que expliques o si l’altre tenia
l’alè pudent doncs dos coses:
1) Es com el mite de la caverna o el món de
les idees, em continua quedant la imatge de les faldilles aixecades per l’aire,
de la falsa ingenuïtat i com ser víctima de la idealització.
2) No se qui firma l’article, però poca feina,
o pot ser tenim un candidat que inconscientment desitja presentar el “tomate”.
En qualsevol cas felicitats pel
bloc i perdona per l’extensió.
Salutacions d’un hipocondríac incondicional.
és divertit pensar-hi molt, hi ha pensaments excessius que eriçonen els sentits, és com una corba de natural rendiment ansiogen: en molts pensaments acumulats hi ha un despertar i una revitalització molt competitiva, però arriba un punt que la corba — excessivament carregada de material– comença a decréixer i tendeix a representar una línia asimptòtica de silenci meditatiu: llavors el pèndol torna enrere per agafar impuls ;-))
enhorabona per aquesta pàgina tan sincera i simpàtica,
salut i endavant