Avui dia 8 d’agost de l’any 1998, jo Enriqueta Vilobí i Ruiz de 85 anys, amb les pròtesis a ple rendiment- implants dentals, claus dels dos malucs i un genoll i la bufeta artificial- rememorant com a part legítima de mi que foren les parts absents -dos ovaris, tres pedres del ronyò i la bufeta natural- i amb la capacitat mental de les neurones que resten fent el doble de treball, escric de ma pròpia les meves últimes voluntats
continua…
Primer de tot, parlem de com desfer-vos de la meva carcassa. Com que porto a sobre més ferro que carn i com que, per poder cremar-me, l’haurieu de treure i com que per treure-me’l, m’haurieu de dessossar com qui dessossa un pollastre i no m’agrada gens la idea, resulta que m’haureu de colgar. Colgueu-me, va. Ara, que sigui a l’hort, vull que se’n tregui pròfit de la meva còrpora. Aneu a comprar una bona llavor d’albergínia -per a qui no li agradin les alberginies, compreu una de carbassonera-i en el seu moment planteu-me-les damunt i en menjar la primera truïta de cada temporada, – penseu en present, “què bona és la iaia”
Totes les dones de la meva família des del segle XVIII, que són moltes dones i molts segles, han estat llevadores però veig que amb mi, el llinatge s’està acabant, per això és la meva voluntat, deixar-li els diners del meu compte d’estalvis per pagar-se la carrera, a la besneta que reculli el testimoni i segueixi la tradició, a més de transmetre-li el meu poder, via albergínia o carbassó. Sí, família, la vostra iaia, ha tingut poder. El poder d’augurar. Ja us imagino a tots amb una mitja rialleta de set-ciències, que no us critico perquè si m’ho preguntessiu, no sabria dir-vos on vaig adquirir aquesta virtud, ni tampoc estic segura que no sigui fruit d’un desvari juvenil que se m’hagi enquistat, o que, hores d’ara, estigui repapiejant. Sigui com sigui, us ho he de contar per demanar-vos tot seguit que compliu una última voluntat.
En aquell temps, els nadons sortien del ventre de la mare amb el seu auguri escrit a la cara, auguri que només es feia visible als ulls de les llevadores i no totes les llevadores, sinó les més capacitades, entre les quals jo era molt reputada. El metge em donava la criatura, jo l’embolicava i, mentre li passava una tovalloleta humida, llegia aquella mena de pronòstic que havia de retenir a la memòria perquè a les vint-i-quatre hores s’esfumava. Venien en forma d’advertiments, consells i recomanacions sobre fets capdals de les futures vides, amb frases de doble sentit o amb refranys que jo havia d’interpretar. A vegades només hi havia taques i aquestes no s’esborraven. La gent, a les taques, n’hi diu desig però ja et dic jo que eren més obra meva que del destí, perque jo tenia el poder d’inventar-ne el significat, que com suposareu, anava sempre a favor dels patarrells.
Després de la lectura dels rostres, a la sala dels nadons, lluny de les mirades de les famílies, anava bressol per bressol i comunicava a cada nen i nena la seva sort i era molt important que ho fes de seguida per no tenir confusions ni oblids, imagineu per un moment que li encolomi a un el fardell que li toca a l’altre, cosa que malahuradament va passar.
I vosaltres direu, a una colla de nens caganers, que els hi has d’anar a explicar? Doncs resulta, que hi ha un efecte calostre també a nivell mental que els dona un grau de comprenssió del llenguatge que et posa la pell de gallina. Els significats no els afecten, perquè d’emocions estan a zero i tot els sona a música celestial, per això és el moment més favorable per parlar de coses que de grans, els deixarien xocats. Ara, aquesta situació previligiada durava exactament vint-i-cuatre hores. Després les escriptures s’esvanien no solament de les cares sinó de totes les memòries, així que la fillada tornava a l’estat de blancor que li és propi. Era talment com si aquelles paraules mai haguessin estat escrites, ni llegides, ni comunicades. I perquè explicar-ho, em direu, si tot seguit tothom ho ha d’oblidar? Perquè el que jo els deia restava en algun lloc fent xup-xup, esperant el moment d’actuar, consolidant el seu sistema defensiu i establint la capacitat d’assimilar fets. Bé, doncs, aquesta nit passada he tingut un somni que m’ha revelat que l’últim dia de treball a la clínica BB de Barcelona, la vaig espifiar.
Aquell dia hi va haver vint-i-set parts i m’esperava una llarga jornada. Cap a la meitat de naixements, tot anava bé per als nens, vull dir, una sort d’anar tirant, una vida d’anar fent, ni massa penes, ni massa alegries. Però, en aquestes que trobo una nena amb la cara com un mapamundi, plena de lletra fins la punta del nas que avisava d’un mal assumpte amb el futur marit. Allò em va trasvalsar, perquè els senyals que havia llegit fins aleshores, donaven un marge per a la interpretació, però aquell no. Allò era un avís clar i directe. Així que entre part i part, corrent i saltant-me el torn, vaig a la sala per parlar amb la nena. Li dedico el temps que mereix i quan me n’adono, el termini per als altres se m’està acabant. Apa, ja em veus anant com un coët als bressols que em faltaven, dubtant, trabucant-me, adreçant, capgirant, rectificant. Total, que a punt de vèncer les hores, em quedaven dos nens i dues dites que ni sota amenaça de mort podia recordar en quina de les dues cares havia llegit. Una de les sentències deia, “Sortiràs del foc i cauràs a les brases” i l’altre, “Foc colgat crema més que el destapat”. Em vaig atabalar. A més, sobre la segona sentència no tenia ni idea de què dir ni temps per consultar el Vademecum. Enriqueta, sort que et jubiles demà, penso en el somni, que deu ser el record dormit del que vaig pensar. Miro els dos nens, miro les seves etiquetes, llegeixo els noms, les mides, les empremptes i no en trec trellat. Al final ho faig a sorts i dic, vinga, el foc i les brases per al bressol vint-i-sis i el foc colgat per al vint-i-set. Així era en el somni i així va ser en la realitat. Li vaig encolomar a un, que no li tocava, la sort de l’altre que havia de morir als vit-i-sis anys.
Demà, aquests nens fan vint-i-set anys. Alfred, fill, t’encarrego que posis un anunci a un quart de plana a tots els diaris locals que digui: August i sobretot, Pep, la vostra llevadora us va canviar el fat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
felicitats!