– Manel posa’m un gintònic, que demà fa vint-i-set anys que vaig nèixer en una clínica d’aquest racó de món… Estava tan atabalat que ni vaig mirar la tarjeta que et col.loquen, lligadeta al peu, amb les teves dades, tampoc em vaig palpar el cos per saber que tenia i que no, així és que vaig passar els primers dies ignorant la cosa més important de mi: que tinc dos ous i una cigala, que sóc un home, un tio, un mascle i això és el que celebro ara.
continua…
– Doncs que sigui per molts anys…
– Gràcies, home. Manel, serveix-li un gintònic a aquest senyor tan amable. Tornant al tema, no puc entendre els tios que es transvesteixen, ni els que es canvien de sexe, en canvi les dones que ho fan , les entenc perquè ser home és la cosa més collonuda que et pot passar. I mai tan ben dit. En canvi, les ties… les necessites, sí, però a vegades les mataries, i és que fa molta rabia haver de dependre d’elles tota la vida…
– Sembla que estigui cremat
– Com un misto. Mira, jo crec que s’hauria d’invertir en investigació per fer nines inflables amb moltes prestacions. Ja m’aconformaria que els meus nets poguessin prescindir per sempre més d’haver de trucar a la porta i demanar permís per entrar a les paies.
– Seria una bona solució
– Oi? És que elles són l’hòstia. Sense anar més lluny, l’altra nit en aquest mateix bar, entra una tia, s’asseu al meu costat al taulell i així, sense dir-li res -que ni la veia, jo, de la paperina que portava a sobre- em posa les tetes a l’alçada del nas per demanar-me foc. Davant d’aquest panorama li dic “anem al reservat que aquí fa corrent d’aire i el misto s’apagarà” Ella riu, baixa del tamboret i jo l’ arrossego, agafant-li la ma i amb la cigala obrint-nos pas. I només entrar, llenço la tia al sofà i jo darrera, com qui es fot de cap a la piscina. Li fumo una bona rebregada i ella “ah, ah, o eh, eh” no sé ben bé què diu, i quan vaig per arrencar-li les calces, entenc que està dient, “però que fas?” I jo li contesto, “està dura, però no tant com per traspassar-te-les”. Eh que és bo?
– Molt ocurrent, si
– A tú t’ha fet gràcia, oi?, doncs, a ella no. Ella s’aixeca, com enravenxinada i jo una mica desconcertat però encara amb la cigala contenta. Ella aprofita aquest moment per dir-me, “bye, bye brètol, m’he equivocat”. Així mateix, la porca. Aleshores l’agafo pels canells i li dic ben emprenyat, “Creus que ara tot tornarà al seu lloc, només perquè tú diguis prou? Et penses què aquesta escalfada es refreda en un no res? Diries que em pots deixar aquí tirat amb les pilotes inflades?” I ella, altre cop, “ah, ah o eh eh” i jo, que anava molt entonat, ensopego amb la tauleta i ella se’m solta i gira cua per anar-se’n, però no se’n va, tio, no se’n va perquè me li tiro damunt i li faig una bona repassada i per acabar, la giro, li foto un joc d’hòsties i la deixo estar perquè no vull escàndols en aquest local, que hi vinc sovint després de treballar…
– I com va reaccionar ella?
– Aquí vull anar a parar. Va, i la tia , em denuncia per agressió i intent de violació. Que et sembla?
– Força normal
– I que em toqui una advocadessa d’ofici que basa la defensa en que sóc dèbil de carácter, que no tinc voluntat, ni capacitat per governar els meus impulsos… també és normal?
– Vist des del seu punt de vista, té una certa lògica¡
– Tio, però tú de quina part estàs? Creus com diu le pica-plets que el sexe és el meu problema, què em ve gran, que no sé que fer-ne i per això m’he d’autoinculpar i demanar una reeducació? “Sé molt bé que fer amb això¡ – li vaig dir engrapant-me el paquet- i t’ho puc demostrar ara mateix¡”. Total, que no em vaig voler declarar inútil de res i la jutge- una altra dona, tú, que ens governen elles, per més que diguin el contrari- ordena la llibertad sota fiança i quan acaba de parlar, saps que li dic jo?
– No puc imaginar-m’ho
– Li dic, “Senyoria, així – amb el tractament per davant, no sigui que es mosquegi- Senyoria, renuncio a la defensa, ja m’ho faré jo”. I ella m’avisa dels inconvenients i jo insisteixo. Això per no dir-li a la cara que no me’n refio gens de les ties, que sobre aquest tema sembla que estan totes conxorxades. Total, que per pagar la fiança m’he endeutat fins el coll i he de presentar-me a la polícia cada quinze dies fins que se celebri el judici. Però li he estat donant voltes a l’assumpte i cada vegada estic més engrescat amb això d’autodefensar-me perque a la vegada serà una defensa de l’home, en general, que bona falta ens fa. T’has fixat en què tothom s’atreveix a atacar-nos? Si vols, te l’explico, la defensa…
– Si, segur que serà interessant
– Puja-hi de peus. Cambrer, dos gintònics més. Doncs, amb la sinceritat per davant, cosa que impressiona molt, al menys en els judicis de la televisió, començaré així, “Encara que sembli una poca-soltada ¿Puc ser responsable d’haver arribat al món amb tot posat: cames, braços, vísceres, cervell i estri genital?”
– Si, que ho sembla, una poca-soltada
– Espera i veuràs. “¿Puc ser responsable que m’hagin disenyat sense demanar-me parer, i de no haver intervingut en el procés de fabricació, ni donat la conformitat, acabada l’obra? I de crèixer i de madurar amb salut, perquè tinc bons gens i bona criança, en sóc responsable ? I si, recèn esclatada la cosa hormonal, sento aquelles pujades, que tinguin-t’ho clar, jo no he anat a buscar, molt al contrari, que a vegades són força inoportunes, i aquesta força m’aixeca l’estri i me’l posa a punt de disparar, diguin-me, en sóc responsable?“ Aquí faré una pausa i ullaré discretament si les senyories fan que no amb el cap.
– Si fan sí, és que pesen figues…. És un acudit, home, no s’enfadi¡
– Poca broma amb això company i deixa’m seguir. “I de decidir contra quí s’ha de disparar, en sóc responsable? Diguin-me, sóc responsable que aquesta part de mi estigui pensada per a la mida i encaix d’un forat concret? És que he sigut jo qui ha posat aquest forat en les dones? I de la meva força? És que he anat jo a uns grans magatzems i me l’he comprada? És que no la tinc per naturalesa?” Segurament que això desconcertarà la fiscal- una altra tia- “I què? pregunta la il.lustre fiscal, doncs, que amb un impuls innat, un objectiu pre-fixat i una força que la naturalesa et dona per aconseguir-lo… s’arriba a una única conclusió: els homes no podem fer altra cosa que seguir-li la corrent, al sexe” Que et sembla això?
– D’una refinada perversitat
– Oi, que si? M’oblidava dir que la sala estarà plena com un ou, de periodistes sobre tot, perquè el meu cas haurà aixecat expectació, i amb l’ambient ben caldejat, deixaré anar l’as, l’argument incontestable. “Magistrats, Lletrada, Fiscal, Membres del Jurat…”
– No digui membres, que encara se li escaparà el riure
– Tens raó, Jurat, a seques. ¿ doncs. “És lògic què et donin gana i et prenguin el pa? És de rebut que et donin set, si no hi ha d’haver aigua? Quin collons de naturalesa seria la que no fos capaç de satisfer les necessitats que provoca? Quina merda de civilització és aquesta que comdemna les necessitats naturals?. És just que, tal com anem d’energia, un home empalmat i pletòric de força hagi de llançar-la per la borda?. És de sentit comú que no pugui donar-li sortida, només perquè a la part del forat li agafa maldecap?” En el meu cas va ser perquè no li sortia del cony, però jo diré maldecap per a què els homes de la sala s’hi sentin identificats. Apel.laré als homes, sí, ells m’entendran, i quan la fiscal parli, que parlarà, de la llibertad de l’altre, dels seus drets, de l’autocontrol i tot aquest rotllo… Li etzivaré, “Autocontrol? Una locomotora llançada no pot frenar en sec. Drets? Quan s’ha arribat a un punt de no retorn l’unic dret que té una escalfabraguetes és acabar el que ha començat”. Que te’n sembla?
– No sé, no sé, les feministes se li tiraran a sobre
. Ui aquestes, me la porten ben fluixa¡ El món aniria millor si nosaltres cardessim lliurement i les dones anessin ben follades. A tú no et sembla una immoralitat que macarres i putes facin negoci amb una primera necessitat? Si follar hauria d’estar protegit i subvencionat per l’estat¡
– Això si que és revolucionari
– Però ara per ara, tal com estan les coses, si he de pagar per cardar, tinc dret a reclamar.
– Però, li va voler cobrar la demandant?
– Estic segur que si arribem a follar m’hagués cobrat¡ Ah, i pel que fa a l’intent de violar-la, nanai, perquè amb l’estomacada que li vaig fotre ja em vaig desfogar i, a més, una tia plena de llàgrimes i mocs no té “polvo”. Els homes funcionem així. Ja està, i qui digui el contrari ho fa per guardar-se, però jo estic segur que la majoria em donarien la raó. Si es retenen és per a què els deixin tranquils, però si poguessin ser espontanis i sincers farien com jo. Només cal sentir-nos quan estem sols i parlem del tema. Oi company? Per cert, no ens hem presentat, em dic August, i tú.
– Antoni .
– Molt de gust Antoni, vinga, que agafarem un bon pet a la salut de les ties… Manel, dos cubates. I ara digues, t’ha semblat bo el meu discurs?
– Més que bo, brillant… però….
– Hi ha un però?
– Ja sap com és la gent… No estic gens segur que li responguin favorablement
– Tens raó, són tots uns hipòcrites i uns cagats¡
– Hi ha la pressió social, la por al que diran… i a més, no agrada gens escoltar les veritats…
– Tens raó, tens raó… però què puc fer? Perquè ni boig em declararia inútil i … és molt fort haver d’ anar a la garjola per una ximpleria com aquesta¡
– No, no hi ha dret… Escolti, em sembla que tinc una sortida per a vostè
– Ara no em dirà que és advocat i em vol defensar?
– No, quan dic una sortida, vull dir una oportunitat de marxar. Oi que vostè és repartidor de menjars cuinats?
– Ei, com ho saps això?
– El tinc vist traginant amb la furgoneta i les caixes. Busco un home valent i després del que m’ha explicat veig que…
– Que el té davant?
– Si, que vostè encaixa en els meus plans. A més, té molt a guanyar i poc a predre…
– Que s’ha de guanyar?
– Deu mil euros.
– I que s’ha de fer?
– Provar la resistència al foc
– La meva és poca. Ja estic cremat.
– No, home, es tracta d’una tela.
– I per això es necessiten dos pebrots?
– És que és la tela d’un vestit..
– Ah¡ Vestit que m’he de posar…?
– …no, que algú porta posat…
– I aquest algú…?
– És un client seu
– Deixa que lligui caps…no m’estaràs parlant d’aquell xalat de la casa amb jardí del barri alt que va vestit de submarinista amb guants?
– D’ell mateix i del seu vestit. Una de les nits que li porti el sopar…
– Haurà de ser demà
– Perquè demà?
– Perquè és l’últim dia de l’encàrrec i del meu treball… això de la denúncia ha tingut conseqüències laborals…
– Millor per al nostre pla… que sigui demà…
– Però un moment, un moment, company, per a qui tindré el gust de treballar?
– No puc dir-li-ho, sàpiga només que es tracta d’espionatge industrial…del sector de la seguretat
– Multinacionals, oi?. En aquest cas hauré de pujar els honoraris… Diguem vint-mil i un bitllet d’avió al destí que jo trii?
– Una mica car… però, fet, ara, amb la garantia que no ha de fallar.
– No fallarè…perquè m’ha agafat confiança i ahir el tio em va donar una clau per entrar. A veure, quin és el pla?
– Cambrer, una altra ronda del mateix i, permeti’m que ara convidi jo. Ja sé que vostè no fuma, però, amic meu, demà fumarà…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això. Molt bo. No puc evitar de deixar-te comentaris. M’agrada tant el que escrius que em semblaria una injustícia no expressar-ho, malgrat i la por de fer-me pesat amb tantes intrussions al teu bloc.