A la sessió d’ahir li vaig explicar l’origen del meu neguit, avui, tal com li vaig prometre li explicaré El dia que havia de començar a morir
continua…
Vaig buscar solucions. Primer, amb un dels seus, un psiquiatra que em va diganosticar una síndrome rara; també vaig anar a trobar un capellà i en vaig sortir escaldat perquè tot el que m’oferia era resignació i …encara l’havia de posar jo¡. Així és que vaig decidir tirar pel dret i anar sol. Com que no tenia futur, no vaig voler fer carrera, de fet només he estudiat allò que els meus invents requerien. Amb un futur tan incert tampoc m’ he volgut casar. M’he dedicat exclusivament a dissenyar i fer la casa on penso tancar-me en complir vit-i-sis anys, per lluitar contra el meu destí i, si tinc èxit, sortir-ne sa i estalvi en complir els vint-i-set. Si no moro és que això del destí no funciona.
Bé, representa que estic a la nova casa i avui faig vint-i-sis anys. Se’m presenta la família i em munta una festa sorpresa i quan les busques del rellotge marquen les deu de la nit i ells canten “per molts anys, per molts anys”, desig que els agraeixo, no puc evitar un atac de pànic amb caguetes i tot, els faig fora de casa i em retiro amb la meva por.
Feia anys que prenia mesures. Des dels tretze, els meus invents eren molt celebrats, primer en família i ben aviat en el camp professional, que com es pot imaginar era el de protecció civil, l’exèrcit i la seguretat. A la casa porto un vestit que jo mateix he fet i patentat i em van darrera, per fabricar-lo, tres multinacionals i la NASA. No acumula escalfor. Repel líquids amb el doble de força amb què arriben. Porto també guants i mitjons del mateix material, que és lleuger, isotèrmic i molt adaptable. Per a la cara i cabells he inventat un ungüent protector. Cada dia, em preparo físicament, amb dues hores d’excercicis per mantenir desperts els reflexos i el to muscular.
Vaig comprar una enorme finca que té un bosquet d’alzines, a la part alta de la ciutat, i m’hi vaig construir la casa. És d’una sola planta, semi-soterrada. La part emergent està rodejada d’un canal d’aigua corrent, que va a parar a diversos estancs entre arbres, pedres i arena. Com un jardí zen, fred i serè. La casa està revistida amb pannells de terra de diatomea. Té sensors de fum i temperatura. Té aspersors en sostres, parets i terra. La pintura és ignífuga. Els mobles de fusta compacta i tractada. La il.luminació i la calefacció són solars. Arreu hi ha termostats. No hi ha ni una espelma, ni un misto, ni un encenedor en mil metres a la rodona. No em cal netejar perquè arreu hi ha micro-filtres que succionen la pols. Cada setmana la meva mare em porta roba neta. Per menjar -això mereix capítol apart perquè sóc un refotut i malaguanyat sibarita- m’he proveït de viandes exquisides per fer dos àpats freds cada dia, durant un any. Ara, per sopar, m’agrada bufar cullera i encarrego a un establiment de molta anomenada que me’l portin recén fet, cada dia a les nou, sempre el mateix empleat, un de confiança i no fumador
He rebut ofertes milionaris per la casa, però si reeixís, no em caldria vendre-la perquè els invents que conté, ja m’han fet ric. Que no em puc queixar? Benefici econòmic i pari de comptar¡ Es pot imaginar com passa les hores un comdemnat al corredor de la mort? Doncs, jo igual. Tinc tots els senyals inventariats i sé que qualsevol pot ser l’anunci del final. Un clic desconegut –potser una branca que es trenca sota l’ocell- i penso, ara. Un resplendor -potser d’un coët o un llamp llunyà- i dic, ara. Una veu –potser la veïna que crida els nens a sopar- i m’esgarrifo. Un truc a la porta a deshora – potser un testimoni de Jehovà- i m’espanto. Els avisos de risc d’incendi a mil quilòmetres de distància em fan estremir i dir, ara, ara. A tota hora i per qualsevol conducte temo que arribi et l’ ara fatal.
Però l’ara, no arribava.
No passa res, és a dir, només passa el temps i poc a poc em vaig acostumant a la situació de risc i a l’estat de perill. Al cap d’un mes aconsegueixo llegir, escoltar música i perfeccionar invents amb una certa concentració. Sempre atent al meu voltant i amb les orelles enrera, com els gats.
Ara, li juro, doctor, no sap com envejo els que no coneixen el seu destí i, amb la bena posada, van directes a fotre-se-la, feliços i confiats.
Ja s’ha acabat el temps?
Fins demà, doctor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A aquest xicot la credulitat li ha jugat una mala passada. No havia de fer cas de cap profecia sense base, de cap veritat revelada, i menys, com és seu cas, si li fa la una persona que li toca el cul amb qualsevol excusa malgrat la seva tendra edat. Passa com amb els capellans, que prediquen creences sense base i molts d’ells —diuen— també solen… bé, deixem-ho córrer. El cas és que no ens els hem de creure.
Estic convençut que, curiosament, el teu personatge hauria trobat la redempció justament en aquesta credulitat que tant l’ha perjudicat. La solució per a ell era fer-se d’un grup religiós de l’estil dels Testimonis de Jehovà. En la seva curta història, aquesta secta ja ha fixat la fi del món en dues o tres dates concretes, que ha hagut d’anar modificant a mida que se superaven sense cap novetat. Ara ho resolen amb tota la relativitat de l’afirmació que “el final és proper”.
Atesa la seva credulitat, el millor que li podia passar a aquest subjecte era abraçar una fe —encara que fos friki— que fixés la fi del món un temps abans del seu 26è aniversari. Si el món s’acaba, morir no fa tanta ràbia. És estúpid, però els humans som així.
A més, se sentiria membre d’un grup més o menys nombrós d’elegits, per la vida eterna, i no en forma d’ànima etèria, sinó per una existència ben corpòria, per la via de la ressurrecció dels morts que “heretaran la terra”, immortals per sempre dels sempres, i amb l’avantatge de poder practicar sexe de manera intensa i abundant, perquè tenen cos i perquè ja no pot ser pecat, atès que ja són morts i s’han salvat.
De fet, és especialment des de l’òptica religiosa que es fomenta la necessitat de trobar sentit a allò que no en té, començant per la pròpia existència, com tu bé deies en un comentari anterior.
Ara seriosament. A banda que em fan reflexionar, especular, fantesejar, els teus relats m’encanten pel teu tan especial i irònic sentit de l’humor, un contrapunt de distanciament molt oportú per tractar temes tan sensibles com alguns dels que tu toques sense donar la falsa sensació de predre’s massa seriosament a un mateix, com sense voler ens pot passar quan escrivim els que no tenim el teu talent per a la ironia.
El motiu per avorrir el sexe i l’enuig del protagonista per haver de posar “ell mateix” la resignació, m’han fer somriure ben de gust. Són dos cops genials, plens d’originalitat i molt oportuns.
M’agrada, m’agrada, m’agrada molt com escrius, Lliria.