M’ha demanat que escrigui un resum de la meva vida i, francament, m’ha sortit molt llarg encara que només tinc vint-i-set anys. Si em permet, li ho explicaré per ordre cronològic perquè sóc molt meticulòs i perquè les principals fites són tres dates: el dia que vaig nèixer, el dia que havia de començar a morir i el dia que, contràriament al que pensava, no vaig morir.
continua…
El dia que vaig nèixer
Fa tres minuts que m’han parit. Concretament a les 10 de la nit del 6 d’agost del 1978 a la clínica BB de Barcelona. Encara estic “grogui” quan la llevadora m’agafa i em passa una trovallola humida per la cara per presentar-me a ma mare. Ella em té una una bona estona en braços i el seu caliu em revifa. Després m’adormo i quan em desperto sóc en una sala de nadons, al bressol número vint-i-sis,
Passo les primeres hores del meu primer dia dormint tranquil.lament. De tant en tant em desperta un xiuxiueg cada cop més proper. De sobte, sento una ombra sobre meu, obro els ulls i veig la cara de la Llevadora. Em mira, dubta, titubeja, i finalment em diu,
– Ves en compte amb tot el que crema, el foc, els líquid bullents i les insolacions solars.
– Quan, ara?
Li pregunto i ella dubta altra vegada, mira l’etiqueta lligada al meu peu, mira el número del bressol, i em diu,
– Sempre, però sobretot, quan tinguis vint-i-sis anys.
– Vol dir això que puc morir cremat?
– Vol dir que aquest avís et prepara per al que pugui passar.
I jo que pregunto,
– Si has de durar tant poc, val la pena esforçar-s’hi?
– Sí, diu ella, sí que val la pena, a la vida mai se sap, a més últimament la cosa no va gaire fina, vull dir que els pronòstics poden fallar…escolta, t’he de deixar, faig tard.
Es gira cap el bressol vint-i-set, desperta al xaval que hi dorm i li canta la seva sort. Jo paro l’oïda i tinc la primera decepció perquè constato que en aquest món la cosa està molt mal repartida. Resulta que al del bressol vint-i-set li ha tocat la grossa de la loteria i a mi, un val per socarrimar-me als vint-i-sis anys.
Estic preocupat, em descapdello el cervell per dissenyar una estratègia de vida amb tot de tàctiques defensives, a base de materials ígnifugs, detectors i tallafocs, mànegues i substàncies químiques. A la sala, no se sent ni una mosca i penso que tothom deu estar fent el mateix, bé, potser tots, no, potser el nano del costat, que arribarà a vell, serà ric i celebrat, s’està pixant del gust i ja ha après a somriure. August, és diu, i jo, Pep. Ja em diràs¡
Ara falten set minuts per les deu i jo compliré el meu primer dia. No estic tranquil. Pulso el timbre i apareix la Llevadora.
– Em pertorba el pronòstic que m’has fet, li dic.
– Nen, això no és normal, a la teva edat t’ho hauries de prendre d’una altra manera. Tranquilitzat i deixa que el que t’he dit faci el seu pòsit aquí dins – em senyala el cervell, ulla el seu rellotge- mira, d’aquí a cinc minuts tot se t’esborrarà de la memòria i et quedaràs tranquil.
Malgrat que, segons la Llevadora, no sigui normal en nosaltres patir preventivament, jo no les tinc totes i això em fa sospitar si no m’haurà tocat, també a mi, ser del percentatge que no compleix la normalitat. Seria massa, calma’t Pep, em dic, cinc minuts passen de pressa.
Però els maleïts cinc minuts duren una eternitat i quan finalment, clonc, clonc, el rellotge canta les deu, per sorpresa i neguit meus, la situació no varia. El meu cap està ocupat per totes i cada una de les paraules de la conversa que són com un milió de corcs fent el seu rac-rac. Crido la Llevadora i ve una auxiliar que diu,
– Gana, no pot tenir-ne. I em canvia de posició, mentre jo no paro de reclamar,
– Vull parlar amb la Llevadora¡.
L’auxiliar crida algú i, finalment, apareix ella. Li explico esverat que ho recordo tot, que no se m’ha esborrat res!. Ella em palpa i dirigint-se a mi com si ens acabessin de presentar, fa amb un to ensucrat com aquella que parlés amb una criatura
– I doncs, perquè plora aquest nen?
No em diguis¡ Ara resulta que no estic parlant¡ Ara resulta que ploro¡ Aleshores veig clar que aquesta paia actua com si mai no haguessim tingut una conversa. Pres pel pànic em poso a cridar
– Que vingui algú a desmemoriar-me¡ – ella em gronxa – ¡Mecago en la dona¡ – bramulo- ¡vull tenir amnèsia! – i ella que fa
– Crida al doctor Maria, aquest nen està massa congestionat¡
Que dius congestionat? Emprenyat com una mona estava¡ Ni aquell dia, ni els altres, ni mai, se’m va esborrar aquell pronòstic del cap i, com podrà suposar, doctor, l’inicu pensament d’haver de morir cremat ha estat determinant en la meva vida.
continuarà…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan tenim una ferida o un blau a algun punt del nostre cos, posem per exemple un dit de la mà, pensem que “tots els cops em van a parara a la nyafra” i pensem que és mala sort. en canvi, el que passa és que as petits copets que ens donem cada dia arreu del cos —normalment totalment inofensius—, només els parem atenció quan fan més mal, és a dir, quan afecten una lesió…
Qui espera un fill, només veu que emparassades i cotxets infantils pel carrer. Qui acava d’adoptar una nena xina, descobreix una gran quantitat d’ulls asiàtics per on vagi…
… quan ens passa alguna cosa, pensem que és el destí, que hi estàvem abocats. Però això ho pensem passi el que ens passi.
Quan és una aparent sorpresa —un càncer de pulmó a un no fumador—, diem “qui ho havia de pensar, si ni tan sols fumava; és ben bé que era el seu destí i si tens escrit un guió, ja pots fer el que vulguis que no en pots fugir”. Si els nostres actes són realment precurssors de l’esdeveniment —com l’accident de trànsit d’una persona que sempre condueix al límit— diem “s’ho ha ben buscat; ho portava escrit, es veia a venir, havia d’anar així, el seu destí el reclamava i ell s’hi ha deixat arrossegar amb entusiasme”. I quan, simplement, no podem establir cap relació causa-efecte ni torbar-la a faltar —una malaltia comú, un accident estúpid—, llavors diem “quin fet tan estrany, tan casual; mira, era el seu destí.
Ah! i les teves narracions, com sempre, sensacionals.