ELS OBLITS, ON VAN A PARAR? (4 i fi) Derelictes i pops
¡Ondia, ondia, ondia¡ No us podeu arribar a imaginar el que hi ha aquí baix¡
Només ens faltava l’assumpte de l’abocament incontrolat d’oblits – els cardúmens de peixos traslladen les notícies ràpidament – Què qui soc jo? Jo sóc un pop que assumeix que ha de viure als fons marins, que s’ha de moure a profunditats batials o abissals; que ha de menjar crustacis, mol.luscs i peixos petits i no pollastres a l’ast. Un animal marí que té vuit potes, un motoret a propulsió per fugir i una bossa de tinta per defensar-se dels seus depredadors. Qué té els ulls grossos i un bon cervell que posa els límits: vull dir que fer de pop té el límit en el propi ser pop. En els humans no. Ells no s’aconformen amb la sort que els ha tocat. Ells, la trastoquen ficant el nas per terra, mar i aire. La seva consigna és, ni un pam de cosa sense burxar¡ Mira, em bull la tinta de la ràbia que em fan. Aquí estem farts de deixalles, detritus, plàstics, andròmines i baluernes rovellades. Ah, i no contents amb llençar-te merda a sobre, baixen en persona i se’t planten davant. N’hi ha que ho fan a pulmó pelat, s’hi estan un moment i foten el camp. Altres porten botella i van aferrats a un cable, aquest no són massa perillosos perquè si et veuen no et fan ni cas, obsidits com estan per batre records. Ara, guardat dels solts i amb botella¡ Aquests van amb les mans plenes d’arpons o de càmeres -els agradens molt els estris que disparen. No les tinc totes quan se m’acosten sense inhibicions: una de dos, o m’estan imaginant “a la gallega” o en una foto al saló, com un trofeu de guerra i per més que jo em camufli canviant de color, ells, clic ve, clic va.
continua…
Bé, les Diatomees us han parlat dels Inputs inútils i oblidats i els Carapus us han explicat com els afecta l’avocament massiu d’oblits interessats. Jo no us havia de parlar dels amfibis en tant que problema, però em tenen la bossa de tinta tan inflada que no me n’he pogut estar.
A mi se m’ha encomanat que us parli d’un altre tipus d’oblits humans: els inconscients, els enterrats, els desapareguts. No ens confonguem, jo no sóc versat en psicologia sino en restes humanes que rauen al fons del mar i d’aquestes n’he vist de tots colors i tamanys. Deixant de banda les microscòpiques i els fòtils mitjans: neumàtics, neveres, banyeres… jo us parlaré d’escorrialles monumentals, restes de naufragis, derelictes anònims, uns oblidats per sempre, altres molt buscats.
Fins ara, per a mi, un derelicte era això: en caure, una invasió; quan s’hi comença a estar, una molèstia i amb els anys i el nostre treball, un bon biotop. Així que la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig conèixer a la Maria del Mar i em va informar que els derelictes dels nostres fons no són solament el que semblen sinó que semblen el que són – tal com ho dic-Records d’imatges, paraules o emocions dolorosissímes que la memòria humana ha expulsat. I que el fons del mar, on jauen els meus derelictes, és com un magatzem auxiliar on jauen també aquests dolors de la memòria humana. I que els seu bucejar pel meu oceà no sempre és per molestar que, a vegades és un bucejar cercants records, així com a la inversa, bucejant per la seva memòria, ells es comuniquen amb el meu mar.
Aquest encontre em va fer canviar el meu parer sobre els humans i és per això que us ho vulll explicar.
Sortia jo del meu recòndit amagatall, en les bodegues del un mercant afonat que té un gran forat al buc i està ple de sacs de ciment ben apilats i plaf, un amfibi m’enlluerna amb el seu llum. És que te’ls trobes a la sopa¡. Vaig rondinar i al moment, el llum es va apagar. Era Maria del Mar que després de saludar-me em va preguntar:
– Saps alguna cosa d’aquest derelicte?
És directa, vaig pensar
– Si, és casa meva des de fa cinquanta generacions
– Això vol dir que té …quants anys?
Jo, que amb l’ajut dels vuit dits ho compto tot molt ràpid, li dic
– Més o menys, vint-i-dos
– Em permets que l’explori…?
Igualment ho faràs, vaig pensar així que li vaig dir que si. Va il.luminar l’amura i va llegir en veu alta
-“Mariola III” No n’he sentit parlar. Té una bona eslora, però el buc partit per un cop molt impactant
– Ves a saber què li va passar¡ A vegades poseu a navegar cada palangana¡
Va somriure i em va agradar
– Perquè t’interessa tant? Busques aprofitar la càrrega? Es ciment quallat
Busques el ferro? Està corroït per les sírvies. Algun objecte en concret? Algun record especial?…
– Tot ell és la imatge d’un record perdut
– Que és un record perdut?
– Un oblid
I va sortir el ditxós tema. Va ser quan em va dir tot allò del mar com extensió de la memòria i que tot el que es mou a la superfície de l’aigua és el que es recorda i que sota l’aigua hi va a parar el que s’oblida.
– I com hi va a parar?
– Els records dolorosos agafen molt de pes específic, perden flotabilitat, es fan dificil de manipular i molesten tant que els acabes enfonsant, com s’enfonsa un vaixell quan té una via d’aigua. Altres vegades, un record també pot anar de patac al fons per un senzill traumatisme cranial.
– I si la cosa passa al vostre cap perquè va a parar al nostre fons?
– Per la similitud dels mecanismes emprats, per l’efecte mirall que fan certes deixalles trobades imatge de records naufragats, en fi, per la metàfora…
Bé, bé, bé. Donem per bó que el mar és memòria. Admetem sense discutir-ho que els ginys que floten, naveguen o deriven per la superfície són els records humans i que, a vegades, alguns d’aquests records en reviure’ls no es poden suportar i, au, se’n van cap abaix per a restar-hi oblidats. Fins aquest punt són vulnerables i tenen flaques els humans? És una enganyifa la seva seguretat? I la seva actitud, un pur gallejar? Resulta, doncs, que les restes que empedren el nostre fons, que el mateix Mariola III és un oblit que quan era record feia mal? Si és així no em queda més remei que compadir-me d’ells perquè no puc ni imaginar quin record representen les restes de tan enormes naus, ni que cap memòria hagi pogut enquibir tal dolor, ni un sol instant.
– I tú, en tens algun, record oblidat?
– Si
– L’has trobat? És potser el Mariola III?
– Sí, l’he trobat i no és el Mariola. El meu és més vell, enorme, negre, rosegat i pesant com la culpa
M’explica que la culpa és el dolor d’haver fet un mal. M’interesso pel tema i i vinga preguntar
-Quin mal has pogut fer tú?
– Vaig voler ofegar un gat
– I vols dir que n’hi ha per penar tant?
– Encara que tingués quatre anys ho vaig fer a consciència
– Perquè ho vas fer?
– Ma mare se l’estimava massa i jo n’estava gelosa
– I el vas aconseguir matar?
– Aquest es el cas, que el vaig llençar a la piscina i ma mare s’hi va llançar darrera i el va salvar
– És un bon final
– Encara no s’ha acabat. Ella es va donar un cop molt fort al cap i es va matar
Que des d”aleshores va odiar els gats. Que la va trobar a faltar molt a sa mare, però la seva part de culpa en aquella mort no la va poder soportar i va esborrar de la memoria tot vestigi. Va ser igual sinó hi ha imatge, hi ha senyal d’haver-hi estat i la senyal era negra, fosca, inquietant.
Callem una estona. Vistos així, com fragments de vida negada, els derelictes són impressionants, però ara, aquí baix, ja els hem fet nostres. Amb el temps que li ha costat a la sal menjar-se’n el ferro i als mol.luscs aferrar-se als cables, a nosaltres fer-hi amagatalls, als bacteris processar els nous materials i al fons, assimilar aquests cossos estranys…
– No ens sortireu ara amb què els voleu reflotar?
Li dic escandalitzat. Però ella diu que per això no hem de patir. Que a la superfície ara resultarien visions anacròniques, inútils i fantasmals. Que el seu, ella, només el volia reconèixer i deixar-lo reposar i que per tot l’esforç que hem fet nosaltres en transformar-lo, ens el podem quedar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Les teves darreres narracions fan referència a la memòria. Els records d’infantesa, els records perduts, els records dolorosos, els oblits benificiosos. Sempre vivències evocades. Després de tot, som poca cosa més que el record del que hem viscut. Som la consciència de les vivències que es superposen amb els nostres dies i dibuixen el fil que en diem la nostra vida.
Les vivències passades només es poden evocar, mai canviar. De vegades ens assalten la memòria sense que les cridem. Inútilment, perquè no es poden esmenar ni modificar. Sembla una burla cruel orientada a enfonsar-nos el cap en el bassal de les nostres impotències.
De vegades necessitem enfrontar-nos a processos íntims complexos i potser dolorosos. Sovint esdevenen una lluita massa llarga contra presències irreals, intangibles, ectoplasmes de vivències, pors o sensacions doloroses; són ens fantasmals, perceptibles però no palpables, que només veiem nosaltres i es presenten amb uns contorns difícils de precisar però amb una càrrega emotiva nítida, esmolada i rotunda. I els cops que hi adrecem en la nostra lluita esdevenen estèrils braçades en l’aire. Els punys es claven enlloc perquè ens falta punteria o perquè lluitem contra enemics sense substància, fets de la mateixa matèria intangible però tan pesant que se’ns instal·la al pit i ens provoca dolorosa i paralitzant angoixa.
Llavors es necessita escriure i l’escriure fa mal, com tu em deies en resposta a un comentari meu. Com qui es treu una estella clavada.
Necessitem subtanciar l’enemic intangible per poder-lo, finalment, colpejar, encara que sigui al preu d’enfrontar-nos a una visió més nítida i precisa que mai de la seva cara monstruosa, de l’aspecte tan espantós, de cadascun dels detalls repugnants i dolorosos de la seva fesomia malgirbada. L’escriptura elns posa el plom al voltant de la cintura i les bombones d’oxigen a l’esquena, i emprenem el viatge als fons marins, de la superfície on el plàcton processa el llum sol i l’oxigen, fins les foses abissals, on els pocs animals que hi viuen es mouen a les palpentes o bé generen aquella mena de llums parpallejants, enranciades, fantasmals.
Bé. Això és el primer que m’ha vingut al cap després de repassar aquestes narracions teves, per a tenir-ne una visió de conjunt. Si fos una altra persona, segur que podria fer-ne una altra consideració. I fins i tot, si m’hi hagués posat un altre moment, potser hauria escrit alguna altra cosa diferent.
Tanmateix, per si de cas, per si en la meva interpretació hi ha alguna part que pots fer teva, et desitjo molt coratge i molta sort en la lluita, sigui quina sigui la naturalesa i la causa del dolor que t’assalta quan escrius.
T’enviaré un correu per dir-te perquè m’agrada tant com escrius, què hi trobo en la lectura dels teus textos. Sempre, és clar, que m’autoritzis a fer-ho.