Cels Gomis Mestre



El 6 de gener de 1841 neix a Reus (Baix Camp,
Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador
científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre
–certs
autors citen Mestres erròniament. Cap al 1850 s’instal·là
a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar
a estudiar la carrera d’enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862,
abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar
a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a
Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i
durant l’assalt de l’Ajuntament de Barcelona va conèixer
Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida,
malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va
esdevenir secretari del «Club dels Federalistes»,
presidit per Almirall, i formà part de la redacció d’El
Estado Catalán
, periòdic fundat per Almirall i
Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè
Republicà Federal de Barcelona i l’abril va participar en les
reunions prèvies a l’anomenat «Pacte de Tortosa»,
signat entre les forces federals dels territoris de l’antiga Corona
d’Aragó, i en la revolta d’octubre d’aquell any,
protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar
un paper preeminent. Després de l’aixecament federal de 1869
va haver de fugir a França i a Suïssa. En l’exili va
conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a
l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialista
bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció
ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870,
va participar activament en l’organització de l’Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) d’antuvi a Zumarraga (País
Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte
públic de la Federació Madrilenya de la Internacional;
afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de
secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció
del primer òrgan oficial de la Federació Regional
Espanyola (FRE) de l’AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871.





Va ajudar a la formació llibertària
dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l’AIT
cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més
d’altres fullets. Durant l’any 1871, i dins el context de la
persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la
comissió que s’entrevistà amb el governador de Madrid
per a protestar contra l’actuació de la «partida de la
porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat
pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta,
Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal,
li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés
de les seccions angleses de l’AIT i li va demanar que treballés
per la constitució de la federació local d’aquesta
localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya
Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va
traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar
una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire
catalanista; i a partir d’aquesta data dedicà molt de temps a
realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va
formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús
barcelonina i va col·laborar en importants revistes
anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La
Tramontana
, etc. Durant la dècada dels vuitanta va
publicar una sèrie d’articles sobre l’emigració que van
ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el
Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l’organització,
en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc
d’aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques
violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d’un
projecte per portar aigua a Barcelona des d’Esparreguera. En 1909 va
perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis
preliminars d’aquest projecte, però va continuar escrivint i
en la convalescència va redactar el llibre Cantares.
Després va abandonar la seva professió d’enginyer de
camins, que va exercir arreu de l’Estat (Catalunya, Castella, País
Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres
i línies ferroviàries –durant les obres recollia
refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del
folklore popular, que desprès va classificar i va publicar–,
per ocupar-se de la direcció literària de l’editorial
barcelonina Seguí. Membre de l’Associació d’Excursions
Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya.
Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català
com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística,
agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme,
etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt
populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement
científic com a instruments de transformació de la
societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves
obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana
(1883), Lo Llamp y’ls temporals (1884),La lluna segons lo
poble
(1884, reeditada en edició facsímil en 1999),
La vall d’Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes
(1887, en col·laboració), Costums empordanesas.
Dinars de morts, honras grassas
(1887), Meteorologia y
agricultura popular ab gran nombre de confrontacions
(1888,
reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890),
Botánica popular ab gran nombre de confrontacions
(1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions
populars referents a les plantes
), Cantares castellanos
(1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs
de Catalunya i del reste d’Espanya
(1900), Rudimentos de la
agricultura española
(1900), De las plantas y sus
aplicaciones
(1895), Dictats tòpichs catalans
(1901), Literatura popular catalana (1910), Zoologia
popular catalana
(1910), Geografia general de Catalunya
(Barcelona)
(1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de
bruixeria i supersticions recollits a Catalunya
(1987, pòstum), 
etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a
Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la
cuestión social
(1886) i A las madres (1887). Va
traduir i prologar al castellà el llibre d’Almirall Lo
catalanisme
(1902). Cels Gomis i Mestre va morir el 13 de juny de
1915 a Barcelona (Catalunya). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu
personal va ser cedit per la família a l’Arxiu Històric
Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons,
s’ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.



Extret de Salvador Palomar:”Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera” a Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *