Llengues vives

Les primeres conseqüències greus degudes a les retallades de l’Estatut de Catalunya dutes a terme pel Tribunal Constitucional espanyol (TC) ja han arribat. Tres sentències del Tribunal Suprem espanyol (TS) basades en les retallades prèvies fetes pel TC afecten a l’essència de la normalització de la llengua catalana al Principat, la immersió lingüística del nostre sistema educatiu. Aquestes noves sentències donen la raó a tres famílies que volien que els seus fills rebessin classes en les dues llengües oficials de Catalunya. Fins ara, el nostre sistema educatiu havia estat elogiat internacionalment pel Consell d’Europa com a model de cohesió social i havia estat avalat anteriorment per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Hauria de ser estrany que cap d’aquests dos tribunals considerés injust que segons càlculs de la Federació Escola Valenciana (FEV), més noranta mil alumnes d’infantil i primària del País Valencià,  no puguin rebre l’ensenyament en català durant aquest curs 2010-2011 perquè la conselleria d’Educació no els dóna aquesta opció.

CIU, PSC i ICV han respost tèbiament a les sentències del TS perquè consideren que aquestes no afecten d’una manera global al model d’immersió aprovat l’any 1983. En canvi, entitats com Òmnium, la Plataforma per la Llengua, la Federació d’Ensenyament de CCOO i la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Secundària han demanat al nou govern i als partits polítics mantenir fermament el model educatiu català animant-lo a no acatar aquestes sentències i, si cal, fent una crida a la desobediència civil.

El dos grans objetius que van motivar la creació i aprovació fa més de vint-i-cinc anys de la llei d’immersió lingüística a Catalunya van ser: assegurar la supervivència de la llengua catalana normalitzant-ne el seu ús públic i alhora garantir la integració de les persones nouvingudes. El primer objectiu penso que s’ha assolit raonablement en la majoria de sectors, com per exemple, els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita i la ràdio, el teatre, l’educació, l’administració, els cossos policials, …, tot i que podríem haver arribat molt més enllà en àmbits com la Justícia, l’etiquetatge, el cinema, … Tot i no tenir dades objectives en les quals basar-me, crec que l’èxit del segon objectiu no és tan rotund perquè si bé és cert que la població que ha fet la seva escolarització a Catalunya entén amb facilitat la llengua catalana (només faltaria!), una minoria significativa dels alumnes escolaritzats en zones bàsicament castellanoparlants tenen dificultats per expressar-se en català i per tant, no acaben el període d’escolarització obligàtoria sent competents amb les dues llengues oficials de Catalunya tal com marca la llei. L’aplicació real de la llei d’immersió lingüística en alguns centres educatius podria estar menys estesa del que estava previst o, si més no, la seva aplicació no està obtenint el resultat esperat.

Tal com afirmava, el director de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la llengua catalana encara necessita protecció i la millor mesura per fer-la efectiva és el sistema d’immersió lingüística actual. Aquest model té algunes limitacions però és cabdal que persisteixi si volem poder seguir avançant en la vertebració d’una societat mínimament cohesionada. Davant les agressions cada vegades més contundents de l’Estat espanyol, el missatge de les institucions, entitats i de la població de Catalunya ha de ser inequívoc: el model d’immersió lingüística català no es toca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!