BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Una germana meva dubta d’anar a les llistes del Partit Republicà tal com li han proposat. Ella sempre ha simpatitzat amb ERC, però les últimes actuacions d’aquest partit li desagraden profundament. El dubte sorgeix quan pensa que apostar per una nova formació independentista fragmenta el vot i la força de l’opció sobiranista. La meva germana està davant la disjuntiva entre votar amb entusiasme o votar a disgust. Quan una opció política ens ha encès l’esperança i fins aquest moment ens ha portat a les urnes amb alegria, resulta molt dur haver-li de donar suport des de la pura convicció, despullats totalment de l’emoció exultant d’altres vegades.
El reporter a Paris de TV3 la setmana passada palesava una situació semblant entre els votants del Partit Socialista.
Entrevistava una mare de família que sempre havia votat aquest partit,
però que ara, com que creia que “la nova candidata havia perdut els
valors tradicionals de l’esquerra”, pensava votar el candidat de centre
François Bayrou. Sorprèn que una persona pugui fer declaracions tan
il.lògiques davant dels teleespectadors. Si, segons ella, la senyora Ségolène Royal decep per no defensar prou els valors d’esquerres, no sembla que la sortida raonable sigui votar a algú que encara n’estigui més allunyat, com és un candidat de centre.
Al meu entendre els dos casos són similars. El de la senyora francesa el trobo molt eloqüent. Què la pot empènyer a prendre la seva decisió? Evidentment no les raons de la seva raó, però sí les raons del seu cor, parafrasejant B. Pascal. La seva no és una decisió raonable sinó una decisió emocional. Encara que no la compartim, la podem entendre. Aquesta senyora s’ha sentit decebuda i en tals casos la reacció emocional primera és la ràbia i l’oposició contra allò que la privava de l’alegria esperada. Prefereix seguir la força del sentiment de disgust deixant de banda la veu de la raó. Aquesta li diria que els valors de l’esquerra sempre rebran millor tracte per part d’una socialista light que d’un senyor de centre que ni els esmenta. De tota manera ella se sent més satisfeta actuant per despit. No sap anar a votar a disgust.
Les darreres converses amb la meva germana em permeten assegurar que s’inclinarà per escoltar la raó abans que els sentiments. La meva germana sabrà actuar amb disgust. L’últim comentari que li he sentit era sobre els partits petits, la seva tendència al purisme ideològic i a la conseqüent fragmentació. Per a un psicòleg aquests dilemes són un problema d’intel.ligència emocional. El llibre de D. Goleman hauria de sortir dels prestatges i rebre l’atenció àvida dels lectors. Als meus alumnes, amb qui faig servir un llenguatge més gràfic, els dic que es tracta d’un problema d’ascensor. És a dir que tot allò que es cou a les entranyes ho hem de saber introduir a l’ascensor que ho pujarà al cervell on la raó ho processarà adequadament. Processar, que no eliminar. Segons Coleman, la raó sense emoció entraria en el cercle viciós de valorar a perpetuïtat les opcions en litigi sense decantar-se per cap d’elles. Però les emocions, elles soles, són males conselleres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que jo sàpiga, d’opció soberanista només n’hi ha una.
Davant de l’encarcarament del poder, cal obrir alternatives.
Per sort, en el nostre país hi ha d’altres opcions que, encara que no manifestadament independentistes apleguen tant o més independentistes/sobiranistes que els mateixos que s’otorguen l’exclusivitat i, per molts anys sigui així (només heu de fer els oportuns càlculs dels percentatges que es reconeixen de gent que es declara sobiranista o independentista i veureu que no estan tots votant el mateix). L’independentisme, cada dia n’estic més convençut, ha d’ésser transversal superant dogmes i etiquetes que en molts casos tant sols serveixen per separar i crear-se el propi "xiringuito" i per no haver de compartir el protoganisme ni la poltrona amb ningú més. I així ens van les coses. Ara bé això no hauria d’esser un obstacle perquè fossim capaços algun dia d’aglutinar tots els partits, moviments, associacions o fins i tot persones a nivell individual en un ens (díga-li Bloc) que, lluny de les lluites internes de successions, personalismes, etc., possessin en comú tot allò qe ens uneix en la lluita per a la recuperació de la nació catalana. Jo sóc un d’aquets, igualment germà, que dsprés d’haver passat i haver-ho donat quasi bé tot (i no en sentit figurat, però no entraré en detalls) per ERC ara vaig a en una llista de CiU on estic segur, des del núm. 1 fins l’ultim, éssent o no independents de les sigles, són independentistes.
Per sort, en el nostre país hi ha d’altres opcions que, encara que no manifestadament independentistes apleguen tant o més independentistes/sobiranistes que els mateixos que s’otorguen l’exclusivitat i, per molts anys sigui així (només heu de fer els oportuns càlculs dels percentatges que es reconeixen de gent que es declara sobiranista o independentista i veureu que no estan tots votant el mateix). L’independentisme, cada dia n’estic més convençut, ha d’ésser transversal superant dogmes i etiquetes que en molts casos tant sols serveixen per separar i crear-se el propi "xiringuito" i per no haver de compartir el protoganisme ni la poltrona amb ningú més. I així ens van les coses. Ara bé això no hauria d’esser un obstacle perquè fossim capaços algun dia d’aglutinar tots els partits, moviments, associacions o fins i tot persones a nivell individual en un ens (díga-li Bloc) que, lluny de les lluites internes de successions, personalismes, etc., possessin en comú tot allò qe ens uneix en la lluita per a la recuperació de la nació catalana. Jo sóc un d’aquets, igualment germà, que dsprés d’haver passat i haver-ho donat quasi bé tot (i no en sentit figurat, però no entraré en detalls) per ERC ara vaig a en una llista de CiU on estic segur, des del núm. 1 fins l’ultim, éssent o no independents de les sigles, són independentistes.