BioSofia

La consellera Tura va començar el joc. Va convertir la seva feina en un espectacle televisiu. I el joc continua. A cada nova marea circulatòria per les carreteres del país, apareix un responsable de Trànsit enumerant les innombrables millores de l’administració en la prevenció d’accidents: radars nous, més agents mobilitzats, horaris de màxim control, etc. S’inicia una nova tongada del joc consistent a posar-se la medalla de les vides salvades de més respecte de l’any anterior. És un joc noble en la seva finalitat, però pervers en la seva dinàmica. La salvació de vides a les carreteres s’ha convertit en un mitjà per elevar la puntuació en l’escala dels èxits personals.

Observem què passa a cada final d’un període vacacional. Assistim a l’espectacle mediàtic, d’un deliri exacerbat, de repartiment de responsabilitats pels èxits o fracassos en el nombre de morts a les carreteres. Si ha disminuït, la veu dels responsables de l’administració és un al.legat en tota regla a favor de l’eficàcia de la seva gestió. És el moment d’oblidar-se del seny de la gran majoria dels conductors. Indirectament ens vénen a dir que si el conductor ha actuat correctament, es deu únicament a les mesures dissuasòries de l’administració.

Aquesta Setmana Santa, però, el joc ha presentat un tombant inesperat. Malgrat que Trànsit ha aplicat amb escreix les excel.lents mesures d’altres vegades, el nombre de morts ha augmentat. Com que les medalles s’havien de quedar al calaix, no era qüestió que el Sr. Merlos o el Sr. Saura es deixessin veure pels mitjans. Ara havia de donar la cara el tercer de la conselleria, el Sr. Pérez Moya de qui finalment coneixem el seu nom ja que quan les coses han anat bé, els altres li han manllevat el protagonisme. El Sr. Perez Moya, com a bon funcionari, ha donat les culpes dels mals resultats als ciutadans, concretament als conductors. La dada és inapel.lable: la majoria de morts s’han produït per sortir de la via. L’única explicació possible d’aquestes morts és l’excés de velocitat, un fet totalment atribuïble al conductor. En conclusió, si l’estadística és favorable, s’obliden de la responsabilitat del conductor i totes les medalles són per a l’administració; si l’estadística és desfavorable, tota la culpa recau sobre el conductor i, de cop i volta, resulta que l’administració descobreix que no pot prendre cap mesura dissuasòria per evitar l’excés de velocitat.

Un joc pervers aquest que l’administració ha iniciat. La seva dinàmica consisteix a convertir la xifra de vides i morts en un trofeu, a atribuir-se en exclusiva els bons resultats dels últims anys i a ordir tota una estratègia per culpar al conductor en general si els resultats no són els esperats. Aquesta és una dinàmica d’enfrontament entre administradors i ciutadans. Un enfrontament que en els pitjors dels casos es tradueix en la destrucció d’alguns radars. La reacció vehiculada pels mitjans ha estat més suau i s’ha limitat a exigir a l’administració un altre tipus d’actuació que la punitiva: millora de la xarxa viària, desdoblament sense retard de les vies d’un sol carril per direcció, senyalització adequada, ubicació dels radars i de la vigilància allà on realment és efectiva, etc. La millora de la xarxa i la senyalització adequada són mesures que exigeixen un esforç econòmic i polític real. Si s’apliquen aquestes mesures, la gent entendrà que l’administració finalment està fent un esforç equiparable al que se li demana quan està en el volant. Aleshores es neutralitzaria aquesta confrontació perillosa entre administració i conductors que el joc de l’administració ha desencadenat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!