BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Us vaig explicar la meva aventura de la cerca del “poema” de Joan Maragall, aquell que s’esmenta en el famós anunci on es destaquen les qualitats del Barça i el poble català. El final va ser doblement feliç. A més de trobar la font del “poema”, vaig poder gaudir de l’aigua que en rajava. Saborosa. Crec que també pot ser del vostre gust. Per això us n’ ofereixo dos fragments. El títol que encapçala l’article és Elogi del viure, o Elogio del vivir ja que l’original és en castellà.
“Viure és aquell impuls de l’ésser que, en tant que és, es resol en esforç per a ser més. Allà on aquest impuls cessa o aquest esforç s’acaba, allà cessa la vida i acaba l’ésser viu encara que en continuï l’aparença per pur automatisme. Perquè l’esforç de vida es crea el seu propi ritme, i aquest, tan bon punt ja no troba l’obstacle que el regulava, o cessa l’impuls i l’esforç que el van crear per vèncer-lo, persisteix, però de forma automàtica, ja sense ànima, oferint només una exterioritat de vida i fent-nos prendre com a vives coses que en realitat fa molt que varen morir.”
Fins aquí el començament de l’article. Hi he trobat ressonàncies del conatus de Spinoza (“en tant que és es resol en esforç”) de la voluntat de poder de Nietzsche (“per ser més”) o de la teoria de l’evolució (“vèncer l’obstacle que el regulava”). Cap al final em vaig deixar captivar per aquestes paraules:
“Viure és desitjar més, sempre més. Desitjar no per apetit sinó per il.lusió. La il.lusió, aquest és el senyal de la vida; estimar, això és la vida. Estimar fins al punt de poder donar-se a allò estimat. Poder oblidar-se d’un mateix, això és ser un mateix; poder
morir per alguna cosa, això és viure. El que només pensa en ell mateix, no és
ningú, està buit. […] Només qui pot oblidar-se d’ell mateix, qui pot donar-se, en una
paraula qui estima, està viu.
Estimar és, doncs, la causa, la marca i la justificació de la vida. Estimar-ho tot de Déu en avall. Val a dir que aquí no hi ha ni amunt ni avall: estimar-ho tot. Estimar-ho tot menys allò que és peresa d’estimar. Perquè en el fons de tot desamor, de l’ automatisme que tot ho mena a contracor, no hi ha altra cosa que peresa. Espolseu-vos-la, doncs. Esforceu-vos; res més que això i haureu justificat la vostra vida. Reforçant-vos a vosaltres mateixos, només això, ja haureu reformat el món.”
“Obres Completes”, Elogio del vivir – págs. 67-71- Ed. Selecta Barcelona (1981)
Espero que hagueu degustat les reflexions del poeta. Ara bé, si el senyor Maragall estigués aquí li discutiria la idea que estimar sigui donar-se i oblidar-se d’un mateix.
En l’amor, com en tota decisió humana, sacrifiques unes coses per altres que aprecies més. No és un sacrifici dolorós ni ho ha de ser; en aquesta renúncia és estúpida la recança i el penediment. Sacrifiques coses però mai a tu mateix.Sacrifiques coses per obtenir-ne d’altres que no només aprecies més sinó que et fan créixer. I en aquesta consciència sents un goig més intens i persistent. Sobre tot experimentes la cosa més alta i enriquidora: compartir, saber-se amb altres. Un goig específicament humà. I quan es tracta d’un acte d’ajuda i solidaritat, sentim el goig de saber que part de la felicitat de l’altre procedeix d’un mateix. Un goig que hem de saber nostre i hem de sentir. Només per una perversió “religiosa” pot considerar-se egoisme i conduir-nos al sentiment de culpa. Compte amb el missatge de la Setmana Santa! Estimar no és oblidar-se d’un mateix sinó trobar-se en la relació i el compartir, en allò que més ens fa humans i feliços. És bo sentir-se feliç fent feliç a un altre, estimant coses i persones, en definitiva sabent-se en la plenitud del viure. Crec que Maragall i jo ens posaríem d’acord.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
sovint és el culpa mea culpa, Narcís. L’educació! Toooooot em fa sentir culpable, renoi!
I una sort poder compartir la barca amb tu.
Gràcies.
Crec que el que volia dir Maragall no era això sinó que es deu apropar més al que tu dius. És més coherent amb l’autor.