BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Qui em fa la pregunta és l’Adrià, una persona més aviat extravertida, de conversa brillant.
Adrià, hi ha moltes maneres de dir als pares la pròpia condició sexual. Enumerar-les no t’ajudarà a eliminar el neguit que t’ha impedit fins ara donar aquest pas. Perquè per això cal contestar prèviament a una altra pregunta.
Per què et sents obligat a haver-los-ho de dir?
Estaràs d’acord que el fet de ser homo o heterosexual s’ha de viure amb naturalitat. Doncs en aquesta normalitat entra que els fills no expliquin les seva vida sexual als pares, oi? Amb la mateixa naturalitat, doncs, es pot mantenir la condició sexual al marge de la relació filial. Per què informar de la condició d’homosexualitat si els heterosexuals no creuen haver d’explicar la seva tendència? Per què hem d’informar de la tendència quan no ho fem de cap més especte de la nostra conducta sexual? Sentir-se obligat a informar als pares de la pròpia tendència és caure en la visió excepcional de la homosexualitat, visió que avui volem eradicar. És pensar en l’homosexualitat com un fet diferent al comú i que, per tant, necessita explicar-se més que els altres. Donc, no. No hi ha cap obligació d’enunciar la pròpia condició sexual als pares. Això porta l’etiqueta de “són coses meves” i ningú ha d’entrar-hi fent preguntes. “No saps com m’irritava de jove que em preguntessin si tenia nòvia quan jo no en sentia la més mínima necessitat”, m’explicava una persona hetero no fa pas gaire.
Prendre’s com a obligació tasques que per elles mateixes ja comporten gran càrrega emocional, n’augmenta la dosi, i aquest superàvit emocional tenalla el pensament i bloqueja la decisió.
Està bé que els homosexuals no se n’amaguin, però això no vol dir que la condició sexual hagi de formar part de la seva carta de presentació. De la mateixa manera que no m’hi sento obligat si sóc heterosexual! Passa que l’homosexualitat encara està en fase militant, a pesar seu és clar. Aquesta militància impel·leix a forçar situacions que no es donen en el cas de l’heterosexualitat.
Ens carreguem, sense adonar-nos, de quantitat d’obligacions que no ho són. Ens sotmetem a l‘imperi del que hauria de ser, del que seria millor, sempre al marge dels condicionants de la realitat. Hi ha unes circumstàncies, hi ha una cultura, una història, els sentiments d’unes persones que cal tenir en compte a l’hora de valorar les nostres decisions.
Així doncs, Adrià, deslliurat d’una obligació que no és tal i de l’angoixa que comporta, podràs valorar tranquil.lament la conveniència d’explicitar la teva homosexualitat i la manera de fer-ho. Com veus, estem parlant de conveniència i no d’obligació ni de necessitat. Potser sents que ha arribat el moment de formar parella amb la persona amb qui surts; aquesta seria una circumstància que et podria portar a plantejar la conveniència de l’anunci. O t’ho pots plantejar també com un fet de militància, perquè penses que pot contribuir a una millor consideració social de l’homosexualitat. I pots trobar altres motius. Llavors serà el moment de sospesar pros i contres, i de saber fins a quin punt un està disposat a assumir-ne els inconvenients. Lliure de qualsevol pressió interior, totalment desangoixat.
Tampoc volguessis invertir els termes considerant que són els teus pares que tenen l’obligació de saber-ho. Ells han d’acceptar-nos com som, però això no vol dir que els hem de participar de tot el que fem i sentim. Justament aquesta independència és la marca de la maduració personal. No és cap obligació dels pares donar el plàcet al que fan els fills quan són grans. La seva obligació és deixar-nos volar lliurement i a aquesta obligació correspon el nostre deure de no voler-los fer participar de les nostres aventures. O es tracta de posar-los a prova i veure si ens segueixen estimant tot i saber que som homosexuals? Potser volem reassegurar-nos de l’amor que ens tenen? És una temptació! No crec que sigui el teu cas, Adrià. Ara, si aquesta idea et ballés pel cap, pensa que potser ja seria hora de elaborar certes mancances del passat i mirar endavant. A certa edat ja no es qüestió de plantejar-se el grau d’amor que potser no hem rebut sinó només de pensar en l’amor que hem de donar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin apunt t’ha sortit… dolç, delicat, sense res de més i res de menys…
El meu aplaudiment. I és que tens tota la raó: que nassos han de saber els pares de la vida íntima i personal de nosaltres? Per què sempre tantes explicacions!? per què volem demanar sempre la seva aprovació de tot allò que només ens pertany a nosaltres?
Quanta raó que té aquest escrit!
“A certa edat ja no es qüestió deplantejar-se el grau d’amor que potser no hem rebut sinó només de pensar en l’amor que hem de donar.”
Brillant!… com sempre…
En llegir la pregunta a l’entrada dels blocs, hem pensat en entrar i comentar el que pensàvem, i en llegir l’apunt, hem trobat, fil per randa, explicat fantàsticament el que volíem dir. Nosal3 formem una parella des de fa 20 anys i en cap moment se’ns ha acudit dir als pares que ho som. Cadascú viu a sa casa, però ens estimem i vivim el nostre amor amb naturalitat. Mai hem tingut la necessitat d’expressar públicament el que sentim l’un per l’altre. Dir-nos-ho a la intimitat, saber que ens estimem, ja és suficient per nosal3. Per als pares són molt bons amics, què no és veritat?, per a què cal dir-los més?
Tampoc ningú va dient als pares que és heterosexual …
No puc deixar de felicitar-lo per aquest article, encara que hi tinc algún però.
Obviament no tenim la obligació d’explicar als nostres pares quina és la nostra condició sexual, si bé tendeixo a pensar que tenen el dret a saber-ho. Algú que amaga la seva homosexualitat, no es converteix en heterosexual, encara que sovint vulgui semblar-ho. Penso que els pares tenen el dret de saber qui és en realitat el seu/va fill/a.
També opino hi ha una questió de plenitud. De viure plenament la pròpia sexualitat. No se si podem viure amb plenitud allò que s’amaga, o no gosem projectar. No se si podem ser feliços si no podem expressar lliurement el que ens fa sentir feliços (com agafar de la ma o fer un petó a algú a qui estimem)
No se quines son exactament les pors que no permeten a tanta gent viure obertament la seva sexualitat. Potser és el prejudici interioritzat, potser és la por al rebuig, a la incomprensió…
Però no crec que la voluntad d’explicar-ho als pares neixi de voler posar a prova el seu amor. Penso que la voluntad de reivindicar-se com a homosexual neix d’un mateix, de la voluntat de d’esser consequent amb els propis sentiments, de la voluntat de “normalitzar” una vivència….
Sóc Mare d’un noi homosexual i fa molts anys que he estat fent de voluntària informant els nois i noies que es troben en el mateix cas que l’Adrià. sé, per experiéncia, que hi ha nois que necesiten dir – ho, per la qual cosa el consell que li dones no em sembla el millor.
A més a més, és molt bo poder parlar amb els pares.
Prego a l’ Adrià que em turqui al 663381118, que me’ escrigui a mgarciafochs@gmail.com o que paso pel Casal Lambda de Barcelona (Verdaguer i callís, 15. Davant del Palau de la música) qualsevol dimecres a la tarda.
Ànim, Adrià! No ETA el primer ni seràs l’ últim i Moltes famílies han superar el fet amb éxito , per ex empleó la meva. El meu fill i el seu company están molt ben integraste com uns filas més i aixó és molt millor que restar sempre condemnat al secret i a la marginació.