BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Al vespre arribem a casa cansats i només entrar al saló el sofà ens atreu com un iman. La mandra s’apodera de nosaltres. I la son. No estem per aquelles tonterietes d’abans, aparquem el sexe. Al matí tot són presses i anem com robots preocupats només per no fer tard a la feina. Ens falta la tranquil.litat que el sexe necessita.
En un pla ideal, no ens hauríem de forçar mai. De tota manera si esperem a estar en el mateix estat d’excitació que en els primers moments de la nostra història, quan el desig ens els trobàvem sense haver-hi de fer res, faríem l’amor ben poques vegades.
Potser no hauríem d’emprar la paraula “forçar-se” sinó més aviat “posar-hi una mica de voluntat”. Es tracta de tenir cura del nostre desig i procurar que no s’adormi. Simplement donar-li una empenteta amb un treball anticipat: imaginar-se que s’està fent l’amor és una forma de desvetllar les ganes. Decidir-se, sense esperar les ganes, a acostar-se al company i oferir-li una mostra d’afecte en pot ser una altra. Després, en plena acció, ens adonarem que no estàvem tan cansats i que és deliciós. Exactament com quan anem al teatre arrossegant els peus i acabem passant una nit fantàstica.
Ei, compte! Si lluitar contra la mandra és bo, fer l’amor només per cedir
a la pressió…mira, aniríem corcant l’amor. Si el treball d’acostament no ha estat prou engrescador, si amb l’empenteta de la voluntat no puja el desig, cal saber dir no. Dir no a l’acció, no a la persona, és clar; tot depèn de les formes. Quan un s’obliga per por que l’altre se li escapi, va acumulant rancúnia i aquesta agressivitat reprimida s’invertirà en altres temes i provocarà altres conflictes. Fer l’amor no és fer un regalet ni concedir “favors”: ens intal.laríem en una posició maternal/ paternal gens compatible amb la imatge d’un atractiu company sexual. Tant terrible és acostumar-se a cedir com a dir no sistemàticament. Tan miserable és usar el sexe com a regal o moneda de canvi que cedir per por. Quan un home o una dona no saben dir no de paraula ho farà el cos: en el primer en forma de problemes d’erecció, ejaculació precoç, rebuig de la companya, i en la segona en forma de manca de lubrificació, absència d’orgasme…
Dit això, tornem al principi. El nostre company i la nostre companya bé mereixen un petit esforç: és una prova d’amor que al cap i a la fi acabem agraint deliciosament.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’està mal dir-ho però a casa no ens forcem. És bonic fer l’amor i mira, hi ha èpoques que va a més i d’altres a menys (el cansament, l’estrés i el no trobar el moment (mai podem estar sols quan volem…)
Bon apunt, Nar.
Petonets
forçar-se potser no és la millor paraula. Però si donar-se l’oportunitat, o proposar-ho, intentar-ho, posar-s’hi i si tot va bé i ens hi posem… funcionarà.
Si el cos diu que no, com expliques al final… tenim un problema a resoldre.