La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Si ets viatger hi ha una escena que es repeteix any rera any, ja sigui a Sant Petersburg, Bangkok, Perpinyà, Helsinki o a Cap Verd, estàs pacientment esperant a qualsevol cua d?un aeroport o estació de tren parlant amb el company/-a de viatge quan de cop s?esdevé la sensació d?ésser observat, gires el cap i al moment localitzes una paio d?aspecte hispànic i bermudes florejades que t?observa atentament amb les orelles orientades delatant que té el radar activat. Només trobar la paraula adient que tingui la mateixa sonoritat en català que en castellà l?estrafolari individu activa automàticament el mecanisme i repetim iterativament aquella conversa que ja vam tindre l?any passat i l?altre:
-¿Españoles?
– Bueno, catalanes!
– ¿De dónde venís?
– De Barcelona!
– Anda, de Barcelona coño!…
I llavors comença tota la rua de frases tòpiques, que si tinc un cosí que viu a Barcelona, que si el meu ex-cunyat era de Ripollet, que si quan pugui m?escapo unes vacances a Salou, que si el Barça i el "pancontomate", que si jo m?estimo molt els catalans, que si la pela és la pela, "y joder, mira que sois agarraos", la conversa almenys segueix simpàtica fins que arribem a la taquilla i hem de deixar de parlar, la interlocució sempre s?acaba amb aquell vell clàssic:
-¡Menos mal que en español nos entendemos todos!
Venen ganes de contestar-li, i el rus com el portes? ja veurem com t?ho fas amb aquesta matriuska de la taquilla, per no parlar no parla ni anglès! Minuts després escoltem com es baralla amb l?estupefacta monolingüe funcionària russa que no entén res:
– Ticket for el seventín de julio!
…
D?anècdotes amb turistes madrilenys en trobes tantes com vulguis, i és que aquesta nova classe mitja emergent producte de l?efecte "seu" dona per moltes situacions entranyables. A Bangkok coneixem una família madrilenya, la dona amb intenció de repassar-se totes les joieries del país tailandès, una filla adolescent que mostra tant interès per Tailàndia com si estigués passejant per Alcorcón, i un pare vanitós que quan anem sopar es demana tot al.legre un buen vino "español", no seáis agarraos, ¡invito yo claro!, i tot seguit ens hem d?empassar tota la col.lecció d?acudits sobre catalans que tenia reservada per l?ocasió. Quan ja no en sap cap més ens demana que ara ens toca a nosaltres explicar acudits de madrilenys, ho pensem una estona, i ostres, no em sabem cap, li repliquem que deu ser cosa del fet diferencial, però si vol d?acudits de catalans en sabem molts i així els pot afegir al seu repertori. Poc després arriba el cambrer amb la factura, i en veure que la broma del vi espanyol li ha costat 40 euros per una ampolla de "Sangre de Toro" ens proposa de dividir el compte entre tots, a la catalana vaja.
Una altra situació curiosa, en aquest cas però una mica desagradable, la vam viure a Perpinyà. Una dona se?ns acosta i ens saluda com si ens haguéssim retrobat al mig del desert del Gobi i no a Perpiñán (com diria ella), ens deixa anar eufòrica la interrogativa habitual:
-¿Españoles?
– No, som catalans!
– Pues eso es lo mismo!
Normalment sempre intentes trampejar la situació amb aquests atacs desnacionalitzadors, sense renunciar a res procures portar la conversa a un punt prou ambigu i així evitar acabar en una discusió política de la qual no en tens cap ganes, però aquesta vegada la conversa no tenia gaire sentit, no feia més de mig hora que érem a Figueres, i no ens vam poder estar pel to i les maneres mal educades que mostrava la interlocutora, així li vam contestar:
– Som catalans del Rosselló, i no tenim perquè saber parlar castellà!
El primer i més moderat insult que vam rebre va ser "cabrones?, la resta és millor no reproduir-los. Després però vam riure molt recordant lo vermella que es va posar aquella dona i com se li van inflar les venes, deuria pensar que érem uns "nacionalistas exacerbados", tot per considerar que Perpinyà és a Catalunya, i és que el mot nacionalista ha acabat per convertir-se també en un tòpic.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si em demanen si som catalans jo sempre responc que no i punt (I si tinc el dia catxondo que és gairebé sempre, els ho dic en anglès o en el idioma del país on estiguem) No tinc cap mena de ganes de justificar-me els origens quan sóc a casa, així que imagina’t a fora.
Molt bona l’analisi que la gent que viatja és a conseqüència de l’emergència de la classe mitja emergent i que no tenen ni puta idea d’on coi van. És cert que la majoria són d’aquells que quan baixen de l’avió ja sospiren per una paella o una truita de patates i no tenen cap interès de conèixer on són.
M’ha vingut al cap una anècdota: Un cop era amb uns amics a Biarritz (Euskadi Nord), anàvem passejant parlant en català. A prop hi havia una família madrilenya que quan ens van sentir van fer comentaris prou audibles no gaire amables cap a nosaltres, bé més aviat contra els catalans en general. No vam fer-los ni cas.
Al cap d’uns minuts ells van agafar el cotxe que tenien aparcat allà mateix i en tirar marxa enrere li van fotre un cop al vehicle que tenien darrera prou fort com per a trencar-li el far. Van voler marxar però un grup de gent s’els va posar davant i van exigir-los les dades. No eren ni policies ni els amos de l’altre vehicle però no podien permetre que fotessin el camp. Els parlaven en francès, idioma que nosaltres (sobretot algun dels meus amics més que no pas jo) enteniem però no pas cap dels madrilenys que amb esforços patètics intentaven fer-se entendre.
El noi més jove del grup, el que va dedicar-nos els comentaris, va mirar-nos amb mirada de súplica demanant un desesperat SOS, jo vaig tornar-li la mirada amb un mig somriure com dient-li "desgraciats" però un del nostre grup va cridar en francès alguna cosa com "Millor que truquem a la policia que ho arregli". Després vam marxar.
Ni un pas enrera, si els espanyols no són catalans és el seu problema i convé que els hi recordem sempre! 😉