La trappola

Estic d’acord amb l’amic borinotus que la polèmica aquesta del Barcelona, nation of fashion, és la típica xorrada socialista per fer emprenyar al mateix temps, i per motius diferents, peperos i catalanistes. Tanmateix no crec que certs símptomes hagin de quedar en el nivell d’anècdota o boutade ocasional. La reiteració de certs arguments fa pensar que en realitat es busca quelcom de més; donar un nou significat a certes paraules o idees que resulten incòmodes.

Recordo que quan vaig començar a estudiar italià, em vaig discutir amb la meva professora perquè no acceptava que parlés de la “nazione catalana”. Segons ella el concepte de nació només era aplicable als estats, i per referir-me a Catalunya m’havia de rebaixar a nivell de “paese”, més emprat com a sinònim de regió o comarca. Malgrat em vaig negar, ella insistia en aconseguir que digués que jo visc al “paese catalano”, o que en el seu defecte acceptés que pertanyo a la “nazione spagnola”. De fet es negava a continuar la lliçó fins que no ho digués. Naturalment no vaig acceptar les seves imposicions nacionalitàries, de manera que vaig rebre la resposta de què tot i que respectava molt les meves idees polítiques, no era una qüestió de política, sinó de parlar correctament l’italià.

La discusió continuaria quan tocava el tema de les preposicions, no volia que jo afirmés que “abito in Catalogna”, sinó que proposava que rebaixés altre cop el nivell; “abito a Catalogna” seria segons ella la forma correcta pels que no arriben a nació. I així vam continuar la lliçó llençant-nos les nacions i les preposicions nacionalistes pel cap, fins que va arribar l’hora i vaig haver de marxar amb el temps i els diners perduts en una discusió absurda.

El cert és que si anem a la definició de la paraula -també en italià-, era jo qui tenia raó i ella qui mantenia una postura política, tot i que admeto que en el llenguatge habitual s’ha acabat imposant la seva manera de veure-ho -és així, tot i admetent totes les excepcions i diferències possibles-.

nazione

[na-zió-ne] s.f.

1 Collettività etnica di
individui coscienti di essere legati da una comune tradizione storica,
linguistica, culturale, religiosa SIN popolo: la n. italiana; gli usi di una n.

2 estens. Il territorio da essa occupato; la sua organizzazione in stato SIN paese: il Risorgimento ha fatto dell’Italia una n. libera e indipendente

3 ant. Nascita; stirpe

• sec. XIII

paese

[pa-é-se] s.m.

1 Piccolo centro abitato, perlopiù rurale SIN borgo; la popolazione che vi abita: p. di montagna; riunire in piazza tutto il p. || fig. mandare qlcu. a quel p., mandarlo al diavolo

2 Territorio politicamente e giuridicamente indipendente; estens. la totalità dei suoi abitanti SIN nazione, patria, popolo, stato: p. democratico; p. del Terzo Mondo

3 Ampia porzione di territorio caratterizzata da omogeneità geografica o di altro tipo SIN regione: p. freddi, caldi

• dim. paesello, paesetto, paesino | accr. paesone, paesotto | pegg. paesaccio

• agg.rel. non derivati dal lemma: (2) nazionale, patrio

• sec. XI

El mateix desplaçament del significat de les paraules el podeu trobar en el tema de la llengua, així els italians creen una jerarquia entre “dialetto” -tot el que es parli, que sigui propi, i diferent de l’italià-, i “lingua nazionale”.

No crec que tots aquests detalls no tinguin cap mena de relació amb el fet que a Itàlia no existeixi cap moviment secessionista o nacionalista seriós -hi ha la Lega, però això són figues d’un altre paner-, ni tampoc amb el fet que la major part de les llengües italianes estiguin en un procés de degradació que les farà extingir en poques dècades. De fet, aquest seria l’estat ideal del nacionalisme espanyol, que no hi hagi cap altre nació que l’espanyola, i que el català no sigui més que un dialecte. Es poden entendre llavors els resultats que podrien portar a Catalunya la banalització del concepte de nació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!