La trappola

Sovint escoltem a Barcelona la discusió entre els partidaris del multiculturalisme i els detractors, i és ben coneguda la postura dels diferents partits polítics en aquest sentit. Tanmateix sembla que mai es plantegi el dubte si realment existeix aquest multiculturalisme, o és una quimera governamental, com la sequera. Si grates una mica, busques, i compares, el que veus en realitat és un projecte uniformitzador que utilitza el multiculturalisme com a excusa. La prova està en la jerarquització de les cultures que hi ha al nostre país, sembla que hi ha unes de políticament correctes que cal potenciar. I unes altres, poc atractives -fins i tot diria subversives-, que cal eliminar del debat el més aviat possible. Si observes atentament veus que el projecte multicultural de la ciutat de Barcelona és poc més que una barreja entre una fira de moda, una gastronòmica, varietat de combinats alcohòlics, i moltes ganes de ballar. És com una actualització i modernització dels “bailes y trajes típicos regionales” del franquisme. Poc importa quina és la manera de veure el món dels nouvinguts, si escriuen poemes o fan ballet. El que interessa és promoure un nou tipus de cultura inventada, planificada, “asèptica” i “sense crosta”. Una cultura dirigida.

Valgui com a exemple aquest article de “Joan solà” al suplement de “Cultura” del diari “Avui”:

El propassat dia 8 dos membres del moviment associatiu amazic de Catalunya, Asmaa Aouattah i Abdelouahed el Alaoui, van assistir a un “congrés dels drets humans al món àrab” celebrat a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Per començar, “món àrab” és una designació poc afortunada si no en volem excloure d’arrel l’extens món amazic, els kurds i altres. Tots dos assistents van patir en aquesta celebració una de les infinites humiliacions diàries que hem de suportar ells i nosaltres a casa nostra mateix. Al congrés s’hi usava l’àrab, el castellà i l’anglès. L’Asmaa va intentar parlar en català. Impossible: en va ser “dissuadida” unànimament i el moderador li va demanar que parlés en la seva llengua, que ell es pensava que era l’àrab. Així que ella va començar a parlar en amazic (la seva llengua), la barrera va ser encara més violenta, inclòs l’insult de dir-li que l’amazic no és una llengua. Aleshores va intentar expressar en castellà uns quants greuges d’aquell congrés, sobretot la vulneració dels drets humans dels amazics, i tampoc, car “aquí -li replicaven- es parla dels drets en general, no pas d’ètnies ni de dialectes” L’Abdelouahed duia la resolució del Parlament de Catalunya en favor de la llengua i la cultura amaziga. Vana pretensió de llegir-la: ni tan sols li van donar la paraula. I ell, naturalment, va abandonar el congrés, per no abandonar la dignitat.

Déu n’hi do! I això en un congrés sobre drets humans. Quina mena de personal corre per les nostres universitats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!