La trappola

Llegeixo al bloc "Esclafamuntanyes" el "perquè no funciona la Copa Louis Vuitton…", diu així:

És normal. El vent és nostre.

L’ha cantat Ausiàs March, l’ha pintat Sorolla, l’ha musicat Raimon, Llach, Paco Muñoz… tants dels nostres… Parla com nosaltres parlem i encara acarona les veles tradicionals de les barques de l’Albufera…

No han convidat els vents.

No els han volgut cridar pel seu nom, han ignorat que en aquesta mar nostra els vents tenen personalitat pròpia, en llengua estranya els han escarnit anomenant-los amb mots simples com Suroeste, Northeast, o els més elementals NW o SE. Han oblidat la "tramuntana", que d’amagat ens arriba de l’altra banda de les muntanyes, el "mestral", d’on ens ve aquell que tant ens ensenya, el "ponent", allà on l’última claror del dia, el "llebeig" o "garbí", d’on vingueren els àrabs, el "migjorn", a l’hora del migdia, l’inconstant "xaloc", sense l’article aràbic, el "llevant", per on ens aixequem de matí, i el "gregal", que ens portarà fins al Partenó. Mateixos mots estimats i temuts de cantó a cantó del Mediterrani, d’Alacant a Orà, d’Alexandria a Atenes, d’Istambul a Venècia, de Gènova a València, i més enllà el nou món.

La fotografia correspon a un vaixell carregat de monjos franciscans camí de les Antilles localitzat al bloc "Cròniques d’una nació".

A l’apunt "La rosa dels vents" podeu llegir un text de "Josep Pla" on parla de les coincidències a l’anomenar els vents en català, italià i grec modern.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!