La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Els teus ulls verds
Tornava a París en un tren d’aquells tan ràpids. Les pupil·les tremolaven de velocitat observant les afores de Brussel·les, mentre sentia un intens alleujament d’allunyar-se d’aquella ciutat que li semblava tan gris. Sabia que aquell viatge havia estat una fugida d’irrealitat, i per això aquells cels semblaven encara més cendres del que eren, com els seus edificis, i com li havia semblat la seva gent. En realitat era ella que es sentia tota substància gris. Començava a obscurir i els blaus glaucs s’anaven difuminant per tot. Al final del trajecte s’imaginava un París ja totalment enfosquit, com un eclipsi del seu passat que no volia que tornés.
El tren anava pràcticament buit. Només el revisor, un home d’aspecte gras que passejava amunt i avall avorrit de no tenir res a fer. I un jove amb aspecte de funcionari que s’havia assegut un parell de seients més enllà. Li havia preguntat de quin país venia, i ella havia respost amb timidesa que no parlava gaire francès, sense adonar-se que ho havia pronunciat amb un accent perfecte que la feia poc creïble.
Mirava per la finestra i comprovava com la negror ja ho anava omplint tot. Cercava al cel algun estel que li donés forces, però era en va, els núvols ho cobrien tot i sabia que la grisor es mantenia allà, amagada i soterrada enmig la nit. Agafà fort el llibre que havia comprat a l’estació i l’obrí aleatòriament buscant una pàgina qualsevol. Llegí…
L’influx de la lluna
La Lluna, tota caprici, mirà per la finestra mentre dormies al teu bressol, i digué: “Aquesta petita em plau”.
I
descendí flonjosament per l’escala de núvols i passà silenciosament a
través dels vidres. S’estengué sobre teu amb la tendresa temperada
d’una mare, i deixà els seus colors sobre el teu rostre. Les teves
pupil·les s’han mantingut verdes, i les galtes sorprenentment
pàl·lides. Contemplant aquesta visita els teus ulls s’han engrandit
estranyament; i ella t’ha abraçat amb tanta tendresa que t’ha tret per
sempre el desig de plorar.
Aixecà llavors la mirada vers la finestra, i la veié allà. Tota rodona, grandiosa i excelsa. Semblava que la nova lluminositat ho hagués d’omplir tot, i l’aspecte tènue del nou paisatge li arrancaren un somriure de complicitat amb l’astre tel·lúric. Continuà llegint…
Així, en l’expansió de la seva joia, la Lluna omplia tota la cambra com
en una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós; i tota aquesta llum
vivent pensava i et deia: “Portaràs eternament la influència del meu
bes. Seràs bella a la meva manera. Estimaràs allò que m’estimo i allò
que m’estima: l’aigua, els núvols, el silenci i la nit; la mar immensa
i verda; l’aigua informe i multiforme; el paisatge on no hi seràs mai;
l’amant que no coneixeràs; les flors exuberants; els perfums que fan
delirar; els gats desvariejants sobre els pianos, que gemeguen com les
dones, d’una veu ronca i dolça!
“I tu seràs amada dels meus amants,
cortesana dels meus cortesans. Tu seràs la reina dels homes d’ulls
verds que he abraçat també en les meves carícies nocturnes; d’aquells
que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l’aigua informe
i multiforme, el paisatge desconegut, la dona que no coneixen, les
flors sinistres que recorden els encens d’una religió desconeguda, els
perfums que torben la voluntat, els animals salvatges i voluptuosos que
són l’emblema de la seva follia”.
I és per tot això, maleïda
encantadora petita mimada, que jo em trobo rendit als teus peus,
buscant en la teva persona la formidable Divinitat, de la fatídica
madrina, de la mainadera enverinadora de tots els llunàtics.
La resta del viatge escrutà intensament el cel, però ja era massa tard. Els núvols grisos havien tornat de nou omplint-ho de nou tot d’ombra. I la gran dama blanca ja havia fugit deixant el seu missatge. Ara eren els seus ulls verds els que brillaven en la foscor. I una veu dolça i distant anunciava.
– Tu seràs la reina dels ulls verds, la reina dels homes dels ulls verds. Portaràs eternament la influència del meu bes, i res ni ningú et farà patir mai més.
I París ja començava a brillar al final del trajecte.
Les bienfaits de la lune
La
Lune, qui est le caprice même, regarda par la fenêtre pendant que tu
dormais dans ton berceau, et se dit: “Cette enfant me plaît.”
Et
elle descendit moelleusement son escalier de nuages et passa sans bruit
à travers les vitres. Puis elle s’étendit sur toi avec la tendresse
souple d’une mère, et elle déposa ses couleurs sur ta face. Tes
prunelles en sont restées vertes, et tes joues extraordinairement
pâles. C’est en contemplant cette visiteuse que tes yeux se sont si
bizarrement agrandis; et elle t’a si tendrement serrée à la gorge que
tu en as gardé pour toujours l’envie de pleurer.
Cependant, dans
l’expansion de sa joie, la Lune remplissait toute la chambre comme une
atmosphère phosphorique, comme un poison lumineux; et toute cette
lumière vivante pensait et disait: “Tu subiras éternellement
l’influence de mon baiser. Tu seras belle à ma manière. Tu aimeras ce
que j’aime et ce qui m’aime: l’eau, les nuages, le silence et la nuit;
la mer immense et verte; l’eau informe et multiforme; le lieu où tu ne
seras pas; l’amant que tu ne connaîtras pas; les fleurs monstrueuses;
les parfums qui font délirer; les chats qui se pâment sur les pianos,
et qui gémissent comme les femmes, d’une voix rauque et douce!
“Et
tu serais aimée de mes amants, courtisée par mes courtisans. Tu seras
la reine des hommes aux yeux verts dont j’ai serré aussi la gorge dans
mes caresses nocturnes; de ceux-là qui aiment la mer, la mer immense,
tumultueuse et verte, l’eau informe et multiforme, le lieu où ils ne
sont pas, la femme qu’ils ne connaissent pas, les fleurs sinistres qui
ressemblent aux encensoirs d’une religion inconnue, les parfums qui
troublent la volonté, et les animaux sauvages et voluptueux qui sont
les emblèmes de leur folie.”
Et c’est pour cela, maudite chère
enfant gâtée, que je suis maintenant couché à tes pieds, cherchant dans
toute ta personne le reflet de la redoutable Divinité, de la fatidique
marraine, de la nourrice empoisonneuse de tous les lunatiques.
Charles Baudelaire – Le Spleen de Paris
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!