La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Fa anys vaig fer un viatge a Cap Verd. Era la primera vegada que sortia de la vella Europa, i el primer contacte amb el que és un país del tercer món -tot i que dins aquest grup, l’arxipèlag capverdià el podríem situar en una bona posició-. Fou una bona experiència en el sentit d’aprendre i comprendre com és de fàcil la vida d’occidental, i com es pot ser perfectament feliç amb quatre coses, si tens garantit un lloc on viure i amb plat a taula. Una cura d’humilitat que recomano a tothom, una realitat que cal descobrir amb ulls de viatger, i no pas com a turista.
Amb una precipitació mitjana anual de 68’4 mm (el que plourà en alguns municipis catalans aquest cap de setmana), podríem dir que és un dels països més secs i inhòspits del planeta; rodejat d’un immens oceà de mar salada. Així un dels problemes principals del país és l’escassetat d’aigua, junt el problema relacionat de l’energia, i l’emigració continua de població cap a Amèrica i Europa. En moltes localitats de les illes menys turístiques, són habituals els talls d’electricitat i les restriccions d’aigua. Una de les primeres coses que has d’aprendre -i vàlid en molts altres països pobres-, és que no s’ha de llençar mai el paper higiènic a la taça del wàter, normalment hi trobaràs al costat un petit cubell on dipositar-lo. La raó és que amb la poca presió d’aigua, es pot provocar fàcilment l’embussament de les canonades. També és habitual, quan us hostatgeu fora de les ciutats més importants, no disposar d’electricitat o aigua corrent. Tot i així s’ha de dir que el turista que recorre el país en bones instal·lacions turístiques, no tindrà cap problema per prendre’s la seva dutxa diària, i fins i tot gaudir d’una bona piscina. Tot això és possible gràcies a les dessaladores, però també a l’aprofitament al màxim de l’aigua de pluja -opció que incomprensiblement al litoral català no donem cap importància-. Un fet que em va sorprendre és veure en les carreteres en zones muntanyoses, unes construccions de ciment en forma d’embut aprofitant els pendents, i amb una canonada a l’extrem inferior. Una manera ben senzilla de recollir i aprofitar aigua de pluja.
La lliçó de conviure en un país amb escassetat d’aigua ens va servir per aprendre dos principis fonamentals: (segueix)
1) Allà on hi hagi diners a invertir, hi arribarà l’aigua, per molt que sigui la zona més seca del planeta.
Ho podies comprovar perfectament a l’illa de Sal, la més turística del país. Com el seu nom diu, no és més que un grapadet de sal instal·lat enmig de l’oceà. Sense muntanyes, pràcticament sense arbres, ni vegetació, òbviament sense rius. I en canvi és un conegut centre turístic internacional per a la pràctica del surf, ple d’hotels esplendorosos i locals d’oci, consumidors àvids de recursos hídrics.
2) En aquells pobles on no hi arriba l’aigua corrent, la pobresa és extrema.
En podria recordar molts exemples, però el que em va colpir més especialment era el de la població de Salamansa, a l’illa de Sao Vicente. En un principi el taxista que havíem contractat no ens hi volia dur, considerava potser que no era un lloc prou digne per a turistes. Tanmateix vam insistir, i arreglant una mica el preu vam aconseguir que ens hi dugués. En arribar vam veure un grapat de carrers bruts, de cases velles que semblaven mig derruïdes, al centre una font. Unes desenes de vailets bruts, amb roba totalment esgarrinxada, jugaven al voltant. Grups de noies amb el càntir al cap s’hi atançaven a recollir la preuada aigua. Per uns moments ens va semblar que havíem retrocedit uns quants segles enrera. Mai havia vist un lloc tan miserable. Posteriorment, caminant uns 15 minuts ens vam arribar al lloc turístic de Baia das Gatas, conegut perquè anualment s’hi fa un conegut festival internacional de música. Protegit per una escullera ens vam trobat una magnífica i plàcida platja artificial amb aigües de color turquesa, on cossos nòrdics de pell blanca prenien tranqui·lament el sol, amb luxe i aliens a les imatges d’extrema pobresa que havíem vist a poc més d’una distància de dos quilòmetres.
No puc fer més que indignar-me quan escolto gent que diu que el nostre és un país pobre en aigua. Pobre? En comparació amb qui? Amb el Canadà, França, o Noruega, potser sí. Però amb països del nostre entorn, Marroc, Castella, Mauritània, Andalusia, el que podem dir és que som un país molt -i molt- ric en aigua.
Així quan veig aquesta imatge de vaixells portant aigua a Barcelona em pregunto quin és el problema. Referint-me als dos punts indicats anteriorment, potser és indicatiu que som un país pobre -econòmicament-, un poble empobrint-se, o simplement aquests vaixells són una collonada del govern.
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot per despistar que el que de veritat importa i meneja aquest món global són les bosses economiques i la ‘borsa’ financera amb els seus fluxes, fuïtes i els seus transvassaments de capital a arreu del món que passen desapercebudes com absents de ser catalagodes com a qüestions ancestrals i per tant no acostumats per la generalitat a intentar entendre o a que ens preocupen gaire.