Laia Jurado i Canadell

Tampoc no voldria semblar ara “ernestià”, i que s’entenga bé que subscric l’opinió tan ben expressada en aquest post. No obstant, després d’anys treballant -a la valenta, sense haver tingut cap preparació específica prèvia- amb alumnes immigrats i amb risc d’exclusió social, trobe que el sistema necessita reformes molt profundes. És evident que el sistema d’aules d’acollida fracassa en un bon nombre de casos. Sovint estan ateses per personal -com jo mateix al principi- inexpert (a quants “pollets” interins els aboquen a l’aula d’acollida perquè no hi ha al centre qui se’n vulga ocupar?). La limitació temporal de l’estada fa que després de passar-hi, molts alumnes hagen d’arrossegar, en conseqüència, un llast que els retarda en el seu camí acadèmic, perquè no han assolit un nivell de comprensió i expressió suficient.

No sóc advocat dels ghettos, i trobe que la proposta de “confinament” és aberrant. Però queda clar que alguna cosa s’ha de fer, i amb urgència. Perquè al remat el que sí que està creant alumnes “de segona” és el sistema que tenim, amb els pocs recursos que tenim i amb les limitacions amb què topem. Encara més, si tenim en compte que és molt poc l’alumnat de les aules d’acollida que acaba incorporant-se a la llengua catalana, ja que en aquests casos (recordem que la majoria significativa d’alumnes nouvinguts es concentra a zones com el Barcelonès, el Baix Llobregat o el Maresme) la llengua es troba minoritzada per partida doble. Potser, amb garanties suficients, fóra positiu un pla d’acompanyament lingüístic per a aquests alumnes durant tota l’ESO -i el Batxillerat, si cal- que els proporcionàs una atenció personalitzada i separada durant les classes de llengua (no és cap barbaritat, per exemple, que uns quants alumnes per aula isquen de l’aula durant les hores de català i de castellà per assistir a una classe amb un altre professor, que els atenga  avalue separadament; el que sí que és una utopia pedagògica bonista és esperar que un professor puga atendre personalitzadament 25 alumnes en classes de 50 minuts, amb una distribució espacial de l’aula determinada i amb un programa fixat a impartir: quan un vol aplicar els súperguais principis pedagògics que inspiren la secundària actual en un espai, un temps i una legalitat napoleònica s’acaba sense remei en l’empastre).