La perfecció no existeix. Pretendre-la és símptoma d’irrealisme o d’idealisme (que, al capdavall, són sinònims). És com el fet de "netejar". Netejar no és res més que canviar la brutícia de lloc. La brutícia no és eliminada, sinó desplaçada. Cada cop en generem més. Els abocadors no els vol ningú. Voler un món "net" és voler un impossible. Els rics gaudeixen de la netedat mentre els pobres conviuen amb la brutícia sense remei. I em refereixo a les minyones, les senyores de la neteja i els països del (anomenat) Tercer Món… Cada cop tinc més clar que som imperfectes i que el món és imperfecte. El meu realisme pràctic així m’ho aconsella. De totes maneres, em duxo sovint… I, quan ho faig, penso en la depuradora… i en els residus de la depuradora… i en l’indret on seran abocats aquests residus… La persona perfeccionista és digna de llàstima. Sempre pateix, sempre està disgustada. És com voler escriure sense fer faltes d’ortografia… En fi, que no és que sigui humà equivocar-se, sinó que segurament la nostra existència sigui en si mateixa una simple equivocació… Tot ho embrutem (som pols i acabarem fets pols). Després, demanem allò que no pot ser: EL MILLOR. ¿Quina seria, aleshores, la meva imatge de la perfecció? Un cel sense núvols. Una platja deserta, sense gent. La natura en general, des-humanitzada. La perfecció -com la divinitat- és pura vacuïtat, buit suprem, absència absoluta. La perfecció és el no-res. El silenci. El full en blanc. La nítida nit sense lluna, sense somnis, sense llavis humits, sense paraules inútils…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
