Un petit relat.
En Jaume.
En Jaume té una germana petita que dorm. De dins el seu llit sent la pluja que copeja la nit a les teulades. Es sent arrecerat. Pensa en el dia que s’ha acabat. Feia sol.
A la fosca de la seva habitació hi floreix una estesa de margaridetes blanques. Sobre ella s’hi escampa la cabellera rossa de na Rosa. La seva pell blanca i suau. Els seus ulls cel. La seva camisa blanca oberta. No sap quan la tornarà a veure. Eren a l’hort de fora vila amb la seva padrina que els agafava una poma, la pelava i en tallava un bocinet per cadascun, llavors els demanava els seu parer sobre el gust que tenia aquella poma. “És un poc aspre”, deia na Rosa. “Sí, però també és dolça”, deia en Jaume. Llavors n’agafava una altra de la mateixa pomera i repetia l’operació: “Aquesta sí que és ben dolça”, deia na Rosa. “Sí, però també és un poc àcida”, deia en Jaume. Sense fer-ne cas, la padrina es posava a arrabassar herbes entre els alls. La nina i el nin corrien amb ganes de perdre’s.
Sempre que en Jaume anava tot sol amb la padrina, pensava molt en la mort. Hi pensava més a l’horabaixa, quan una lluna molt gran i pàl·lida sortia de sorpresa des de darrera un turó. Ara, al llit, somriu perquè ahir no hi va pensar gens en la mort. Na Rosa, com una bruixa bona, va escampar aquesta obsessió seva com el sol ho fa amb els niguls grisos.
En Jaume sent la porta del carrer que s’obre. Sap que és son pare que arriba tard com sempre. El seu cor s’accelera, la mica de son que té s’esvaeix. Té por per la mare. Son pare molt sovint li pega. Potser avui no ho farà i se n’anirà a dormir en silenci.
Com un esqueix dolorós sent la veu de son pare que talla i que romp. Des de la cuina crida a la dona, que ja dorm, per demanar-li el sopar. En Jaume pensa que la mare té por i que ell s’haurà d’aixecar del llit per posar-se davant d’ells dos. “No li responguis mumare”, pensa en Jaume. “He fet pancuit” contesta la mare. Escolta renegar a son pare i sent el renou d’escampadissa i de l’olla de test que es romp. La seva germana plora. L’escolta com crida i insulta a la seva mare. En Jaume sent els cops, els plors i les queixes doloroses de la mare. No pot més en Jaume i s’aixeca per a posar-s’hi enmig. Son pare li etziba una forta galtada i el fa caure contra el cantó del primer escaló. Sa mare pensa que en Jaume és mort.
14 de juliol de 2004
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!