En Setmana Santa he anat quatre dies a Barcelona amb la meva núvia, uns dies de vacances, i han estat profitosos pels quatre costats. Després de tanta crispació en l’ambient, tanta mala llet davant de les meves conviccions per part de gent coneguda i desconeguda, tanta calúmnia que en un altre país fins i tot serien constitutives de delicte, tot just arribar amb tren a l’Estació de Sants, em vaig dir, content: "He tornat a la civilització". I em va fer recordar els quatre dies que vaig passar l’Agost del 2003 a París (França); conèixer o veure de nou ambients diferents i més avançats al que he de veure diàriament. A la capital catalana es respira tot de manera diferent, amb una cultura més reposada (i avançada, torno a dir). Només vaig sentir aclaparament en la incessant anada i vinguda de turistes, ja que Barcelona és de les ciutats més visitades del planeta. I això, en les Rambles, sobretot, fa que aquesta via característica de vegades s’assembli a les imatges del Metre de Tòquio (El Japó) en hores punta. Però què volen que els digui això m’agrada. He pogut gaudir del qual on viu ignoren, calumnien, marginen, i fins i tot boicotegen, sense que cap polític s’atreveixi de veritat a fer front a aquesta gentalla sense perdre la seva por de perdre vots (i així els va). Menys malament que això no el coneixen en altres països, i així els turistes van i vénen de Barcelona contínuament. He pogut veure teatre de gran tradició allà, i variat: des de Pepe Rubianes com a autor teatral amb la interessant obra "LORCA SOM TOTS" en on denuncia l’oblit aparent a què se sotmet al gran poeta granadí a Espanya (en altres països és un mite) a La Cubana amb el seu habitual estil aparent de sainet però amb crítica social per sota del seu humor mig català mig cañí en l’ocurrent "MAMÀ, VULL SER FAMÓS", sàtira mordaç de la "tele-escombraries". A part el prestigiós grup Dagoll Dagom amb "EL MIKADO", personal versió d’una òpera japonesa amb els propis actors maquillats com japonesos i chapurreando la llengua d’Akira Kurosawa, o més coses, que apropen a Barcelona a l’oferta de París, Londres, Madrid o Nova York. En museus diria el mateix: el Museu Nacional d’Art de Catalunya (el MNAC) queda perfectament a l’altura del Musée du Louvre parisenc o el Museu del Prat madrileny. O el Marítim de li Drassanes i totes les ofertes culturals de la ciutat. Que per què els compto això, aparentment ja conegut per vostès? Per desmentir aquests fastigosos tòpics anticatalans difosos des de fa temps i que es van deixar sentir molt per Nadal, sobretot per certs mitjans de comunicació. El cava català ja havia previst això i el 6% que va deixar de vendre a Espanya el va compensar amb les seves vendes a França o el Japó. És per això que vaig decidir contestar al boicot comprant cava català i champagne francès, simplement per no fer l’obvi que esperaven els Jiménez Losantos de torn. La gent castellà-parlant, per molt que es digui, s’integra perfectament a Catalunya. I no diré noms, ja coneguts per tots: Just Moliner, Luis De l’Om, el propi Rubianes… Gent que parlen en castellà pel qual saben que el seu català és pitjor que l’anglès de Pedro Almodóvar, i és per això que, abans destrossar la llengua de Salvador Espriu prefereixen parlar en la de Cervantes, però que són acceptats perfectament allà. I que la cultura dels habitants de la ciutat és bona, més europea, que la fa semejarse a París, per exemple, mirall per a ells. Woody Allen, quan venja a fer allà la seva pel·lícula, ja té un bon ambient cultural per treure, sobretot si l’enfoca com en la seva recent obra mestra "MATCH POINT", en la que el Londres que retrata resulta creïble. Un bon exemple cultural serien els bars, diversos per tota la ciutat, en els quals hi ha una petita biblioteca a disposició del client: és a dir, qualsevol que prengui una cervesa, si vol, pot agafar una novel·la d’Agatha Christie i assabentar-se de qui era l’assassí en l’enémisa reunió de sospitosos organitzada per Hercule Poirot o per Miss Marple. O llegir una recopilació d’articles de Josep Pla. O l’edició en francès de "LES MIL Y UNA NITS"… Mentre uns perden el temps en programes del cor infumables i nocius per a la intel·ligència, o en boicots absurds més propis de gent envejosa i inferior, en ciutats com Barcelona, París, Roma, Berlín, etc., es cuida més el cultural i el saber. I en on viu, a Madrid, hi ha llocs que no s’escolta a certs mitjans i saben mirar més enllà del tòpic. És per això que hi havia tanta gent madrilenya en l’Estació de Sants en el viatge de tornada a la capital espanyola (el tren era ple). I la meva núvia sol dir que li agrada més Barcelona que Madrid, una mica lloable, doncs a cada un/a pot agradar-li el que vulgui. I això no vol dir que no li agradi igualment Madrid, que també té coses molt bones i interessants, però que fins i tot no té el que ha arribat a tenir Barcelona (i París, i Roma, i Berlín…).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!