No he sentit cap interès en llegir la famosa novel·la "El Codi Da Vinci" de l’escriptor nord-americà Dan Brown, i tampoc ho sento en veure la pel·lícula basada en l’esmentat text i que a Espanya arriba en dues setmanes. Des del principi en el qual va esclatar l’arxifamosa polèmica desencadenada per la Ciutat del Vaticà vaig pensar que tot no és més que una campanya de màrqueting molt bé portada, i que a sobre, a la Ciutat del Vaticà, sento dir-lo, han picat com a infeliços. Amb aquesta mania persecutòria que de vegades l’Església Catòlica demostra tenir quan se li fa alguna crítica, no aconsegueix més que posar a molts en seu contra. Ho dic per la còlera de l’Opus Dei, el més afectat per la història en qüestió. Val que el senyor Brown ha utilitzat amb tant cinisme dades històriques i els ha falsejat en la seva fantasiosa recración per crear ambient dramàtic a la seva novel·la que fa que l’Opus quedi malament, una cosa que no es mereix, però sembla que no sàpiguen digerir cap crítica. Diuen que hi ha persecució contra ells i l’Església Catòlica, i fins i tot n’arriba algun a culpar la classe dirigent dels Estats Units de l’esmentada "persecució" per l’actitud del Papa i la Ciutat del Vaticà davant de la guerra a l’Iraq. No crec per a res que sigui així; torno a dir que han caigut en la trampa d’una campanya publicitària molt bé portada i que estan sent utilitzats com les marionetes d’Herta Frankel. També alguns van dir el mateix quan l’escàndol dels capellans pederastas a EUA, amb la mateixa excusa. Alguns de l’Opus han arribat a recordar, parlant de persecucions, pel·lícules com a "la mala educació" de Pedro Almodóvar com mostra, quan el cineasta manxec s’inspirava en la seva infantesa en un col·legi de capellans, en la qual pel que sembla li havia passat alguna cosa com en la pel·lícula. O els espectacles de Leo Bassi. No han de tenir les idees gaire clares a l’Església últimament per sentir-se al·ludits d’aquesta manera, quan es veuen coses pitjors sobre ells i no diuen res: es vegin les obres teatrals d’Els Joglars, antany amb milers de querelles de l’Església i l’Exèrcit contra Albert Boadella i el seu grup teatral, i avui en dia s’accepten bé i fins i tot gent com a Esperança Aguirre (PP) els admira i els dóna premis, com l’altre dia. Ja veuen: ella, abans escandalitzada amb aquella obra teatral del seu cunyat amb títol irreproducible, ara premia orgullosíssima Els Joglars, antany campions de l’iconoclàstic i irreverent. Els aconsellaria que tinguin més autocrítica amb els seus errors, com passa amb l’Opus Dei: recorden l’inefable magnat José María Ruíz Mateos? Fa anys era membre de l’Opus, i després de la famosa expropiació de RUMASA el 1983, es va sortir de l’Ordre en descobrir que certs banquers poderosos, igualment membres de l’Opus, es van beneficiar de l’esmentada expropiació. D’això sí que haurien d’esquinçar-se les vestidures a la Ciutat del Vaticà: a certa gent que va de religiosa a límit i que és capaç de vendre la seva pròpia mare per diners, com alguns de poderosos, amos de Bancs. Es fixin en el cas del Banc Ciutat del Vaticà, fins i tot no aclarit i amb una mort, la del banquer Roberto Calvi, igualment sense aclarir, de la qual han passat més de 25 anys.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!