Encara que Francis Veber és un cineasta que és des de fa molts anys a França fent comèdies apreciables, feia anys que a l’Estat no s’hi veia una d’ell, i menys encara amb l’èxit que va tenir. Bé és cert que està basada en una obra de teatre del mateix Veber, que aquí s’ha representat versionada i dirigida pel Paco Mir, un dels del mític trio Tricicle (és el llargarut). Quan la versió cinematogràfica es va estrenar aquí, en veure els seus cartells anunciadors pel carrer, creia que era l’obra teatral, ja que a Barcelona va estar diversos anys amb èxit i després es traduïa al castellà per a representar-se per la resta de l’Estat, com ha passat amb moltes obres, ja que les companyies teatrals catalanes gaudeixen de molt prestigi. En “El sopar dels idiotes”, es conta un argument delirant i molt divertit, amb una mica d’humor negre, amarg i surrealista: un grup d’amics, executius, organitzen cada setmana un sopar molt peculiar, que és que cadascun porti a un idiota, el més idiota dels que hi ha per aquí, i qui s’hi porti al “campió dels idiotes” guanyarà l’aposta. Un d’ells, l’editor Pierre Brochant (Thierry Lhermitte), coneix al comptable del Ministeri d’Hisenda, en François Pignon (Jacques Villeret), un idiota de campionat malgrat la seva honradesa absoluta, que li agrada construir monuments francesos amb mistos. Hi creu que amb ell guanyarà l’aposta d’aquesta setmana, però jugant al golf sofreix un esquinç d’esquena i ha de quedar-se a casa. Arriba en Pignon sense saber-lo, i entre la seva honradesa i la seva idiotesa fa un embolic de l’assumpte fins al deliri. Divertidíssims diàlegs i no menys encara divertides situacions bé portades a la pantalla, ja que moltes estan a l’obra teatral. No es queda en únic escenari la casa d’en Brochant, sinó que hi surt diverses vegades a l’exterior. La pel·lícula passa de compadir a l’idiota a ridiculitzar-ho, i amb l’editor passa al contrari, per a novament tornar al contrari en cas contrari… La pel·lícula dura tot just una hora i vint minuts, però queda perfecte per a l’argument, sense faltar-li ni sobrar-li metratge. Genial el desaparegut Jacques Villeret (l’equivalent del nostre país seria el català Jordi Sánchez, el “de Plats bruts”, o de l’Estat espanyol, l’andalús Pepón Nieto, que ja va fer el personatge al teatre), i no desentonen en Thierry Lhermitte com l’editor i tots els secundaris, incloent als que tenen petits papers. A més, la pel·lícula és “políticament incorrecta”, doncs no queda malament només l’editor (al que la seva dona –l’Alexandra Vandernoot— abandona per la seva infame aposta setmanal del “sopar d’idiotes”), sinó que el pobre idiota queda pitjor. A la V. O., en els seus títols de crèdit del començament, s’escolta la cançó “Le temps ne fait rien à l’affaire” del gran cantautor Georges Brassens, que li dóna perfecte to al que va a ser el film. Un detall: el nom del personatge d’en François Pignon és habitual en diverses pel·lícules del Veber, i es remunta als anys 1970, que ho va interpretar el gran cantant i actor Jacques Brel en “El embrollón” fins a la seva “sisena aparició”, la d’en Gad Elmaleh en “El joc dels idiotes” (dolenta i oportunista traducció de “La doublure”).
EL SOPAR DELS IDIOTES: * * *
Tráilers:
http://es.youtube.com/watch?v=0z30C5AapXc
http://es.youtube.com/watch?v=1q2KEksCyxQ&feature=related
http://es.youtube.com/watch?v=DQegc8uMEW8
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!