Els actes commemoratius de l’any Germans Badia han començat a Torregrossa, el seu poble nadiu, el proppassat dissabte amb una conferència de l’historiador Lluís Duran sobre el significat del seu assassinat a mans de pistolers anarquistes en el context de l’enfrontament creixent entre faistes i separatistes que arrenca del mateix moment que Francesc Macià proclama una efímera República catalana el 14 d’abril del 1931.
Amb aqueixa commemoració cal recuperar dos patriotes oblidats i reintegrar-los en la memòria col·lectiva dels catalans d’avui, fet que comporta deconstruir el tractament arbitrari de que han estat objecte per part de la historiografia acadèmica majoritària, amb mentalitat subalterna i hispanocèntrica. Però també cal desmentir el progressisme polític i mediàtic que ha enaltit acríticament el protagonisme de comunistes i anarquistes durant la guerra del 1936/1939 i la dictadura franquista en detriment de republicans i separatistes.
Pels qui només interpreten aqueixes etapes històriques com un enfrontament esquerra/dreta sobren els personatges i fets que son la prova que es va tractar fonamentalment d’una reaccio extrema del nacionalisme espanyol contra l’emergent independentisme català. La qualificació de feixistes catalans aplicada als germans Badia cal entendre-la en aqueixa distorsió interessada del conflicte Catalunya/España.
La idealització acrítica del moviment llibertari i la denigració del separatisme enfrontats en els anys de la Generalitat republicana arriba fins als nostres dies i fins i tot troba acollida preferent a les pàgines de Vilaweb. Fa cinc anys, un periodista predilecte de la casa com Xavier Montanyà va publicar-hi un article , “Sobre els germans Badia” reproduint tots els tòpics adversos a la seva trajectòria. El seu parer va ser refutat per l’historiador Fermí Rubiralta, (autor d’una biografia de Miquel Badia), uns dies més tard des d’aqueix mateix periòdic.
Significatívament, el mateix Xavier Montanyà, periodista “enragé” com diuen els francesos, ha anat publicant articles laudatoris d’un anarquista francès company de Puig Antich i posteriorment membre d’Action Directe, grup d’acció armat llibertari condemnat a cadena perpetua i des de fa anys en llibertat condicional. El discurs d’odi social i antidemocràtic de Rouillan és presentat com una reacció legítima dels qui se senten víctimes d’un ordre social injust i té molts punts en comú amb la retòrica que gastaven els anarquistes a Catalunya contra la democràcia republicana i els que la defensaven, com Miquel Badia.
Precisament, fa pocs dies, Jean Marc Rouillan va expressar la seva admiració pel coratge demostrat, segons ell, pels gihadistes que van perpetrar la massacre de ciutadans innocents a París el proppassat 13 de novembre. Posteriorment ho ha desmentit veient que ha estat denunciat davant la justícia per les associacions de familars i víctimes d’aquells fanàtics. L’actitud de Rouillan és la pròpia d’aquells que no tenen altra propòsit que la destrucció de les societats obertes, com el mercenari comunista veneçolà “Carlos”, admirat pel chavisme i convertit a l’islam des de la presó estant. En això coincideixen amb els gihadistes. El fet que fa quaranta anys Rouillan fos company de lluita dels llibertaris catalans del MIL contra el franquisme no el converteix avui amb un referent a seguir pels anticapitalistes nostrats.
Certament, Xavier Montanyà no és responsable de les paraules i els fets de Rouillan, pero sí de la seva manca d’equitat a l’hora d’opinar segons es tracti de Miquel Badia o Jean Marc Rouillan. La propaganda neo-llibertària que rebrota a Catalunya se centra a blasmar l’independentisme que no va acompanyat d’addicions antisistema titllant-lo de reaccionari, com si la preservació de la identitat nacional catalana per si mateixa no fos causa suficient per lluitar per la independència. La CUP, la CGT, entre d’altres, lloen personatges sinistres com Durruti i menyspreen patriotes com Miquel Badia, primant implícitament la destrucció de l’ordre existent més que la construcció d’un estat nou, català evidentment.
A Xavier Montanyà, agut periodista d’investigació sobre temes punyents, li convindria llegir un llibre recent de Federico Vázquez Osuna, “Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944)”, publicat l’any passat per L’Avenç.
Post Scriptum, 7 de setembre del 2016.
Avui Jean-Marc Rouillan ha estat condemnat a vuit mesos de presó per apologia del terrorisme segons informa Le Figaro.
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2018.
Xavier Montanyà demostra la seva judeofòbia en un article infame publicat a Vilaweb el proppassat 30 de setembre farcit de tòpics antisemites titulat “Nakba: setanta anys de la catàstrofe palestina”, una ressenya del llibre escrit per l’àrab resident a Barcelona Salah Jamal.
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2018.
Avui és Andreu Barnils qui entrevista Jean Marc Rouillan a Vilaweb: “Avui és impossible d’agafar el fusell“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que no van haver catalans feixistes, no? I ara tampoc, no? Juas
Certament, entre els que donaren suport a Franco sí, però la major part dels faiets eren només uns lladres i prou, que foren determinants per esfonsar la unitat republicana sorgida el 14 d’abril del 1931. Ara, pel que llegeixo, hi ha gent com tu que volen emular-los. Neo-anarquistes que només serveixen per esberlar la causa independentista, sense ser capaços de fer res ni per la terra ni per la llibertat que tan pregonen. Simplement esnobisme antisistema, res a veure amb cap voluntat realment revolucionària.
Inculpar a algú d’enaltiment o “apologie des crimes des enemis” per descriure la determinació dels jihadistes és restrictiu i demagògic.
Posar-ho en el terreny de la tergiversació. Com fa el PP dient que tot és ETA.