“L’estatisme, defensat principalment per França i Espanya, ha esdevingut un dogma que substitueix els pobles com a subjecte polític. Aquest integrisme d’Estat (territorial, simbòlic, ideològic) ha anat augmentant a mesura que les raons que justifiquen la forma-Estat han minvat per l’ascens d’entitats subestatals, l’augmemt del mercat i la dinàmica supraestatal derivada del funcionament d’institucions comunitàries com el BCE o el Parlament europeu.
La Constitució que se’ns atorga no parteix del reconeixement de les persones ni dels pobles com a subjectes constituents i de drets. Només recull genèricament els primers i deixa a cada Estat la configuració concreta dels drets i dels deures dels ciutadans. Entre els ciutadans i els estats no hi ha espai per als drets col·lectius, que són el complement indispensable dels individuals i la garantia d’evolució de les societats. Es petrifica el paper abstracte i pretesament igualitari dels estats, sense que s’imposin límits a l’acció liquidadora de les entitats nacionals que practiquen (catalans, corsos i bascos, per exemple).
A Catalunya hi havia un atradició d’optimisme europeista que s’ha apagat a mesura que es menysprea la nostra identitat en el conjunt europeu. No hi ha cap altra via que plantejar un conflicte jurídic i polític davant les institucions parlamentàries i judicials internacionals, i el primer pas és votar “no” en el referèndum de ratificació de la Constitució europea dels estats contra els pobles.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!