Jaume Renyer

Avui s’escau el tercer aniversari de les mobilitzacions de protesta social d’àmbit espanyol que -efímerament- es va batejar de manera maldestra com Spanish Revolution o, ras i curt, moviment del 15-M.

La reivindicació d’una democràcia real sorgeix de la constatació de les deficiències congènites del règim constitucional que va emparar la transició de la dictadura del general Franco a la segona restauració monàrquica en la història de l’Estat espanyol modern. El verticalisme i el cabdillisme que caracteritzen els partits espanyols, (no solament el PP i el PSOE, sinó també l’emergent UPyD), han generat unes elits polítiques incapacitades per regenerar la vida pública i l’activitat econòmica.

Set anys després de l’inici oficial de la crisi no hi ha perspectives de superació de les causes estructurals que l’han fet més profunda que a la resta d’estats europeus. Els economistes catalans, com Sala i Martín en lloc destacat, divulgen unes anàlisis que no tenen correspondència ni interlocutors a escala estatal. El dogma de la radialitat madrilenya i l’intervencionisme arbitrari de l’Administració central per imposar una unitat de mercat fictícia són inalterables malgrat el fracàs del model político-econòmic bastit des de fa trenta anys. Els indignats són el rèflex d’aqueixa realitat però no representen una alternativa. Spanish Revolution o revolta catalana, aqueixa és la disjuntiva tres anys després.  

Al nostre país el moviment 15-M va irrompre espectacularment amb l’indignant assetjament al Parlament de Catalunya el 15 de juny del 2011 i des d’aleshores ha reaparegut esporàdicament amb actuacions d’agitació al carrer i la cobertura ideològica dels anticapitalistes nostrats. Però malgrat la seva sobredimensió mediàtica i  l’enlluernament del progressisme il·lustrat, el fenomen dels indignats no es correspon amb la indignació profunda, i sovint silenciosa, que està canviant els comportaments d’un poble sotmès a un règim de dominació política i espoliació econòmica per part de l’ordre estatal.